KANT: TIPUS DE JUDICIS

• Judicis analítics: són explicatius però no afegeixen informació nova sobre el subjecte de la proposició. No diuen en el predicat res que no estigui prèviament present en el subjecte, tot i que de forma aclaridora o explicativa, i manifestant una necessitat que no es pot eludir. Per exemple:
  • Tots els cossos són externs: és necessari que els cossos siguin externs per tal de ser cossos, en tant que només són cossos si estan separats de l'observador. Potser s'entén millor si parlem de cossos com a necessàriament extensos, en el sentit cartesià: no podem separar la qualitat extensió de la noció de cos, atès que el defineix essencialment. Trobaríem certes equivalències amb la noció cartesiana d'idees innates (veritables i indubtables), però no totes les idees que Descartes acceptaria com a innates serien acceptades per Kant, que veu aquí com la raó es pot perdre en especulacions.
  • En canvi, el judici els cossos són pesats no és analític, sinó sintètic, perquè la noció de pes no hi és implícita en la noció de cos.
  • Els judicis analítics estan sotmesos al principi de contradicció, en tant que el predicat ja està afirmat en el subjecte i no pot ser negat sense contradir-se: tot cos és extens, cap cos és inextens, no hi ha cap possibilitat de trobar un cos inextens.
  • D'altra banda, alguns d'aquests judicis analítics poden tenir una base empírica, quan es tracta de definicions d'objectes del món: l'or és un metall, per exemple. Els peixos són animals.
  • Tots els judicis analítics són a priori.
• Judicis sintètics: són amplificatius, augmenten el coneixement que tenim respecte del subjecte de la proposició. No depenen del principi de contradicció.
  • Alguns són a posteriori, és a dir, estan vinculats a l'experiència passada. Els judicis d'experiència són sempre sintètics. No es pot fonamentar l'experiència en un judici analític, que no necessita de l'experiència. El judici “Un cos és extens” no és un judici d'experiència. És d'experiència un judici tal com: “hi ha una taula a la cuina”
  • Alguns són a priori, quan deriven de l'enteniment pur, de la raó.
    • Els judicis matemàtics són d'aquest tipus, sintètics a priori, en tant que impliquen necessitat i proporcionen un coneixement nou. En aquest punt cal fer una parada, perquè Kant s'enfronta a totes les observacions dels estudiosos de la raó humana, que consideren que els judicis matemàtics són analítics. Hume, per exemple. Per a Kant, les sumes més senzilles són sintètiques, aporten un coneixement nou en el resultat, que no hi era en el plantejament. Ho podem entendre si en comptes de la suma 3+4=7 considerem 3456+34888=? Tampoc són analítiques les operacions de la geometria, tot i que hem de considerar que són necessaris perquè deriven d'una operació de la raó. Els axiomes matemàtics i geomètrics, no obstant, sí són analítics: a=a, el tot és més gran que les parts, etc. En tot cas, Kant insisteix en el fet que el coneixement matemàtic, sintètic a priori, és una construcció de conceptes i no una descomposició dels mateixos.
    • Les lleis de la ciència natural també són judicis sintètics a priori.

Les lleis de la ciència natural són judicis sintètics a priori, com els de la matemàtica, tot i que el seu punt de partida és l'experiència.

Per exemple: “En tot acte de força, acció i reacció són equivalents”

• Són sintètics perquè amplifiquen una informació que no hi és en el plantejament (en el concepte de força, per exemple).
• Manifesten necessitat a priori, no fonamentada en l'experiència. Si l'origen del fonament estigués en l'experiència, aleshores tornaríem a Hume: en el concepte de força no hi ha cap referència a l'equivalència entre acció i reacció, i a més, l'experiència passada no implica necessitat en la futura.

El problema és: com són possibles aquests judicis sintètics a priori en la ciència, com és possible la ciència natural?

Des d'aquesta pregunta hem de considerar els anomenats judicis empírics, relatius a la informació que deriva dels sentits, que són de dos tipus:

• Judicis de percepció: el subjecte compara observacions i les fa conscients: “veig una taula a la cuina”, o “si un raig de sol cau sobre una pedra, aquesta s'escalfa”. D'aquí no podem derivar una necessitat objectiva, és a dir, una experiència. Això no és experiència.
• Judicis d'experiència: són empírics, en tant que deriven de l'0bservació a través dels sentits, però tenen un valor objectiu en tant que són representacions de la informació sensible una vegada sotmesa a l'enteniment, que els condiciona amb categories com la causalitat. Aquestes categories donen forma a les percepcions: “El Sol escalfa la pedra”. És un judici sintètic a priori, perquè la causa no hi és en l'experiència, sinó que condiciona l'experiència. La causa és un concepte pur de l'enteniment, no és quelcom de la realitat objectiva que trobem en l'experiència, sinó que serveix per conformar tota la nostra experiència per generar judicis d'experiència.