PARA VIVIR BIEN

"Pero los oligárquicos no dicen lo más importante: si los hombres han formado una comunidad y se han reunido por las riquezas, participan de la ciudad en la misma medida en que participan de la riqueza, de modo que el argumento de los oligárquicos parecería tener fuerza (pues no es justo que participe de las cien minas el que ha aportado una igual que el que ha dado el resto, ni de las minas primitivas ni de sus intereses). Pero los hombres no han formado una comunidad sólo para vivir, sino para vivir bien." Aristóteles, Política III 9

diumenge, 4 d’octubre de 2015

PLURALISTES I ATOMISTES (ampliació)

La postura de Parmènides sobre com és la realitat ha deixat la qüestió en un carreró sense sortida: si admetem l'ésser com a permanència constant, no podem acceptar ni explicar el canvi que observem en el món, llevat que sigui una il·lusió dels sentits.
El pluralisme vindrà a intentar resoldre aquesta situació, tot recuperant el problema típic dels jònics: de què està feta la natura i com es regeix (stofa, arkhé), però assumint el plantejament eleàtic, la concepció de l'ésser de Parmènides. Així, doncs, el problema del canvi torna a la taula, però subsidiari de l'ésser immutable de Parmènides. Com podem conciliar un ésser que no admet canvi amb una concepció de la natura que sí, que demana que el canvi no sigui un engany dels sentits? Com conciliar la perspectiva jònica amb la eleàtica?
Com va tot això:
  • Punt de partida: l'ésser com a esfera material immutable, contínua i limitada (Parmènides).
  • Els pluralistes fragmenten l'ésser en trossos més petits, que conserven les mateixes propietats.
  • Aquestes partícules es poden combinar o separar: el canvi respon a les diferents combinacions de partícules, però les partícules, l'ésser, no canvia. El canvi ja no ha de descriure's com un pas de l'ésser al no-ésser, atès que l'ésser no canvia, només les seves combinacions.
  • S'ha de pagar un preu: entre partícula i partícula hi ha el buit (el no-ésser).


En l'evolució de la filosofia pluralista hi ha dues fases:
  • Presocràtica, tot i que coincideix cronològicament amb Sòcrates, però és deutora de la concepció jònica quant a l'ús dels elements naturals (stofa): aigua, terra, foc, aire). Les relacions entre els elements depenen de forces naturals vinculades a forces espirituals. Encara no hi ha el buit entre els elements. Empèdocles i Anaxàgores són els seus representants.
    • Empèdocles divideix l'ésser de Parmènides en quatre elements naturals (stofa), que pateixen combinacions seguint la llei de l'Amor i la Discòrdia (arkhé), per explicar els processos de canvi. És un pioner de l'evolucionisme naturalista (Darwin).
    • Anaxàgores fa un pas més arriscat, allunyant-se de Parmènides: introdueix el concepte d'homeomeries, segons el qual hi ha una porció de tot en cada cosa, però només se'n manifesta una, fins que esdevé un canvi, que és la manifestació d'una altra. Tanmateix, no hi ha canviat res en la cosa, sinó nomes allò que es manifesta. Prescindeix de la idea de stofa, però manté l'arkhé: el principi que governa el món és el nous (ment o raó), que dirigeix els canvis en la naturalesa. Aquest nous és pot entendre com a divinitat, però també com a finalitat (li servirà a Aristòtil, més endavant). Tenim informació digitalitzada en aquest enllaç: http://phylosophyforlife.blogspot.com.es/search/label/Anaxágoras.
  • Atomisme: fase posterior, on s'introdueix el concepte d'àtom, que ja és independent dels elements naturals, i purament mecanicista per explicar el moviment i el canvi, és a dir, lliure de finalitats o forces espiritual, sinó per atzar o per afinitat entre àtoms (atracció, repulsió). S'admet el buit entre els elements.
    • Leucip introdueix el concepte d'àtom, una massa de matèria molt petita (tant que no es pot veure) que no és pot dividir físicament. Tot és compon d'àtoms combinats, entre els quals hi ha el buit. Són indestructibles (sempre són, com exigeix Parmènides) i sempre estan en moviment.
    • Demòcrit elabora la teoria de Leucip amb més cura, tot i que és difícil separar el que és d'un del que pertany a l'altre. El canvi s'explica pels diferents moviments dels àtoms, que així es combinen per atracció o repulsió, és a dir, per l'atzar, que determinarà la trobada dels àtoms afins o oposats; 
    • Demòcrit prescindeix de principis no naturals, com ara la idea de finalitat (mecanicisme). Aleshores, l'agrupament d'àtoms pot esdevenir un cos visible, del qual veiem els canvis que pateix (àtoms que se'n van, àtoms que s'hi incorporen). Però aquests canvis no suposen cap pas de l'ésser a no ésser, perquè els àtoms no ha patit cap canvi intern. 
    • D'altra banda, els àtoms son incolors, no tenen propietats sensibles; aquestes són el resultat de les diverses combinacions d'àtoms segons els nostres sentits: no estan en el cos, sinó en la nostra percepció (subjectivitat de les qualitats secundàries; tema molt important en la modernitat, Descartes, Locke, etc.). 
    • L'ànima i la ment humanes són explicades també dintre de la teoria atòmica: són àtoms especials, més subtils. La matèria explica l'existència de la consciència (materialisme).
    • la qüestió del buit entre els àtoms és un altre dels elements que no encaixen en la mentalitat grega, però que l'atomisme ha d'assumir indefectiblement.


És important tenir present que l'atomisme és un intent filosòfic de resoldre un problema filosòfic: el problema del canvi en la natura. No és un intent científic mitjançant procediments científics (observació, experimentació), sinó només amb la reflexió al voltant d'un concepte o un sistema de conceptes.





Auto Cad Tutorials