FUNCIONALISME EN SOCIOLOGIA

La societat és un sistema complex, en el qual les diferents parts encaixen produint equilibri i estabilitat social. Les nostres vides estan orientades segons la direcció de determinades estructures socials (pautes relativament estables de relacions socials): relacions familiars, professionals, educatives, etc., que són comportaments predecibles. Les estructures socials compleixen unes determinades funcions socials (com els òrgans en un cos). El paradigma estructural-funcionalista busca identificar dins la societat noves estructures i funcions, per explicar l'ordre i l'estabilitat. També s'aplica a la psicologia (gairebé tota la psicologia empirista és funcionalista).

Des d'un punt de vista epistemològic, el funcionalisme està lligat al positivisme. La ciència és un sistema d’afirmacions sobre el món, lligades lògicament i construïdes a partir de l’observació. En sociologia això vol dir trobar proposicions generals sobre aspectes de la realitat social que es puguin contrastar observant els fets. La investigació de Durkheim sobre el suïcidi seria un exemple d’aquest tipus de sociologia, ja que les estadístiques sobre suïcidi (dades objectives) permetien  contrastar la validesa de la hipòtesi.

Utilitza un mètode similar al de les ciències naturals. El positivisme té com a ideal l’objectivitat: deixar de banda els valors propis i estudiar les coses des d’una posició neutral. La neutralitat i l’objectivitat s’obtenen seguint normes i procediments per la investigació de manera que el resultat sigui fiable. L’objecte de la investigació pot ser triat d’acord amb preferències o experiències; però el que no seria lícit és que aquestes experiències o valors influïssin en els resultats, que han de reflectir la realitat tal i com és, i no tal i com hauria de ser. Per tal de controlar l’objectivitat, s’exigeix als sociòlegs que expliquin els passos que han donat en la investigació, de manera que altres sociòlegs puguin controlar-la i comprovar-la. D’aquesta manera la comunitat científica s’apropa a la veritat.

El funcionalisme està molt lligat a Comte, qui davant els canvis socials de la seva època, buscava mecanismes d’integració social.

També és notable la influència d’Spencer, les idees del qual van donar a lloc al “darwinisme social” o teoria de la supervivència dels millors: si es deixa les persones competir lliurement, sense traves ni ajuts, els més intel·ligents, ambiciosos i esforçats acabaran destacant sobre els altres, i el predomini dels millors farà millorar els conjunt de la societat. Els que hi són al damunt de la piràmide, doncs, hi són perquè s’ho mereixen, i els pobres també es mereixen ser pobres. La idea social va associada a la idea econòmica del funcionament del mercat sense cap control polític, ja que la distribució de la riquesa o la creació de benestar impliquen desviar recursos cap als més dèbils i impedir el progrés social. Des del punt de vista estrictament sociològic, Spencer, d’una banda, comparava la societat amb el cos humà (organicisme), format per part interdependents, cadascuna amb la seva funció. D’altra banda, aplicava de forma interessada la teoria darwiniana sobre l’evolució de les espècies. Ara se sap que les espècies, i particularment l’espècie humana, es va desenvolupar i va tenir èxit gràcies a la cooperació entre els membres del grup, no de forma individual.

Durkheim no acceptava el darwinisme social ni les conclusions que se’n treien, però el seu objectiu s’assemblava al del funcionalisme ja que volia trobar els mecanismes de solidaritat social que mantenien la societat unida. Les idees d’ Spencer i Durkheim han tingut i tenen encara molta influència en la sociologia dels EUA.

Per exemple, Talcott Parsons (1902–1979), que va ser un important representant d’aquest paradigma als EUA, entenia que la societat com un sistema que tendeix a l’equilibri i la supervivència i es va proposar descriure les tasques o requisits bàsics que tots els sistemes socials han de satisfer per sobreviure: funcions política (aconsegueix les finalitats que la societat es marca), econòmica (organitza la producció i distribució de béns escassos), cultural (renova i transmet pautes de comportament, llengua, religió, ideologies) i integradora (manté l’ordre social i consolida la situació social que correspon a cada individu).

Sobre aquest paradigma es pot fer una crítica: la seva visió de la societat com una totalitat comprensible, ordenada i estable, és construida des d'un punt de vista macro tot i que afecta les vides dels individus. Els mètodes científics que utilitza van encaminats a esbrinar què és el que produeix aquest funcionament ordenat, sense qüestionar la seva estabilitat en el temps. El paradigma funcionalista va perdre influència des dels anys 60 perquè lls seus crítics deien que no era possible parlar de l’ordre “natural” de la societat quan les societats varien tant al llarg del temps i l’espai. La insistència en l’ordre i l’equilibri, amés, fa oblidar l’altra cara de la moneda: la desigualtat i els conflictes socials.