KARL MARX (1818-1883), APUNTS PER A UNA BIOGRAFIA

Marx va néixer a Treveris (Trier), en 1818. Va cursar estudis de dret a Bonn (1835) i Berlín (1836), on es va doctorar en 1841. Allà va estudiar també la filosofia de Hegel i es va vincular al grup dels Joves hegelians, conegut també com l'esquerra hegeliana.

Mentrestant, i des de 1831, Marx col·laborava en la revista Gazeta Renana, publicada a Colònia, fins al 1843, quan va ser suprimida pel govern alemany. En aquest temps va entrar en contacte amb nombrosos intel·lectuals socialistes, els utopistes francesos, com Fourier, Proudhon, Leroux, o l'alemany Feuerbach.

A partir de la prohibició de la revista, Marx s'instal·la a París, en 1844, on comença a col·laborar en la revista Annals Franco-alemanys, seguint la mateixa línia de l'anterior publicació. L'estança a París va ser molt important per a ell: hi va conèixer Engels, amb qui va mantenir una relació personal i intel·lectual essencial per entendre el desenvolupamente del seu pensament i la seva influència posterior, tant a nivell teòric com pràctic, en tant que Engels va ser el principal intèrpret del marxisme després de Marx, i per al moviment obrer (obrerisme), abans de la Revolució rusa.

Altres coneixences a París: Bakunin, l'anarquista rus allà exiliat; Auguste Blanqui, un altre dels socialistes utòpics francesos. És el moment de l'enfrontament intel·lectual amb aquests, els hereus de l'esquerra hegeliana.

Enm 1845 se'n va a Brussel·les, expulsat de França per pressió del govern purssià a causa dels seus articles en la revista Vorwärts (Endavant). En 1847 funda amb Engels la Lliga dels comunistes, primera forma política marxista, de la qual el Manifest (1848) serà el programa d'acció, escrit en aquest any marcat per la revolució a Europa.

Torna a Colònia i refunda la Nova Gazeta Renana, suprimida immediatament. Finalemnt, en 1849 s'exilia a Londres, amb Engels, on residirà per a la resta de la seva vida i on escriurà les seves principals obres, a més de portar a terme la seva activitat política més rellevant, com per exemple la constitució de la I Internacional (1864).

La principal influència rebuda per Marx va ser la filosofia de Hegel, de qui incorporarà la dialèctica històrica, segons la qual el procés de la història és conceqüència de l'oposició de forces contràries i a la vegada vinculades entre sí (tesi, antitesi, Heràclit), cosa que produeix una síntesi o nova tesi que prepara el camí per a una nova etapa de la història de l'Esperit fins arribar a l'assoliment de l'Absolut, on la manca d'oposicions determina la fi del procés i l'establiment de la permanència (Parmènides), de l'ésser absolut, d'un sistema social i polític perfecte, d'un coneixement humà total i definitiu. Hegel havia considerat que el seu moment representava aquest assoliment definitiu.

Marx, en aquest sentit, agafarà les idees de Hegel però dotant-les d'un taranà purament materialista, economicista: les oposicions de què Hegel parlava són materials, són les contradiccions internes del sistema de producció, que esdevenen així el motor de la dialèctica de la història, un procés que no afecta a l'Esperit, sinó als éssers humans, la veritable matèria de la història. I en aquest sentit observa Marx que el seu present no és el final de la història, ja que el sistema productiu encara genera contradiccions i, per tant, la història encara es mou cap a una etapa superadora del present.

D'això se'n diu determinisme històric, dialèctica històrica, materialisme històric, materialisme científic. En conjunt, aplega una sèrie d'idees vinculades a l'historicisme, però fonamentat en una metafísica materialista en comptes de l'idealisme hegelià. Es tracta d'un corrent de pensament força arrelat en la tradició europea continentat, que podem remetre a Vico (fins i tot en Platò hi trobaríem referències a una concepció historicista, de caràcter cíclic, en parlar del Gran Any o Any Daurat, en el Timeu), Compte, i els providencialistes francesos (De Maistre, Bonald, Lamennais). És un historicisme, aquest modern, vinculat indefectiblement a la idea de progrés, a la realització d'una forma social millor fins arribar a l'estadi final de perfecció. Idea de la qual participen també els socialistes utòpics o romàntics (Saint-Simon, Fourier, Cabet, Blanqui, Proudhon, Bakunin, etc.). Totos ells són presents en el moment de la formació del pensament marxista, i en un moment determinat els retreurà que hagin estat massa idealistes, d'un idealisme estèril a escala històrica, enfront el seu materialisme científic que, connectat amb la realitat, és capaç d'establir les veritables lleis del canvi social i, per tant, històric.

És per això que també podem parlar de Marx com a sociòleg: en el mateix sentit que Comte, vol esbrinar les lleis que regeixen el canvi social per poder controlar-les i posar aquest coneixement (teoria) al servei d'una intencionalitat política (praxi), en el cas de Marx, intensificar les contradiccions del capitalisme per així accelerar el decurs de la història i provocar la revolució allà on sigui més factible, vers la consecució del socialisme i l'assoliment de la veritable fi de la història, i l'alliberament o emancipació del l'ésser humà.

A part del hegelianisme, les idees de Marx van tenir la influència de Feuerbach, Saint-Simon, i dels economistes clàssics liberals (Adam Smith, David Ricardo). Cal, amés, considerar la influència exercida des de la crítica socio-econòmica d'Engels, expert en les condicions socials de la classe obrera a la Gran Bretanya.