MÀQUINES I HUMANS

Parlem d'intel·ligència artificial: el robot ideal és aquell que sembla humà. Però no oblidem que la paraula robot ve de txec, robota, que vol dir "esclau". Volem robots per alliberar-nos del treball, perquè assumeixin feines que preferim no fer nosaltres, o perquè les faran millor que nosaltres.

Hi ha un munt de pel·lícules que expressen aquesta aspiració humana de crear màquines que semblin humanes:

El Golem

Metrópolis

Blade Runner

La sèrie Alien (Prometeus inclosa)

Ghost in de Shell

Eva

Ex machina

IA

Jo Robot

Saturno III

2001 Odisea Espacial (un computador que es torna boig)

Her

Un amic per a Frank

Klara y el Sol (una novela de Kazuo Ishiguro)

No podem parlar de robots sense parlar d'intel·ligència artificial, és a dir, un dispositiu mecànic capaç de funcionar com si fos humà no sols a efectes mecànics, sinó també en el sentit de parlar (i per tant pensar) com si fos humà. Els actuals computadors s'acosten cada vegada més a poder manifestar uns nivells d'intel·ligència superiors als humans en funcions determinades, com el processament de dades, la gestió de la informació, la rapidesa en la recerca de dades, i fins i tot la presa de decisions. Són molt ràpids, poden gestionar quantitats ingents d'informació, poden calcular el número p amb milers de decimals. I ens hem acostumat a treballar amb ells, convuire amb ells, parlar amb ells, com és el cas de la Siri o l'Alexa.

Tot això obre una qüestió que té implicacions filosòfiques des de fa dècades. La possibilitat d'arribar a conviure amb màquines que no semblin màquines sinó éssers humans ha generat inquietud entre físic, informàtics, lingüistes i filòsofs, i ha traspassat l'àmbit de la reflexió per arribar al públic en forma de pel·lícules, i llibres també. Blade Runner va ser abans un llibre: Somien els androides amb ovelles elèctriques, de Phillip K. Dick; Jo, robot va ser abans una narració d'Issac Asimov.

On va a parar tot aquest cúmul d'idees? Bé, en el món del pensament i la robòtica, singularment units al voltant d'una idea, hi ha una sèrie de gent partidària del que s'anomena intel·ligència artificial forta, és a dir, que creuen que aquesta possibilitat teòrica de igualar la intel·ligència humana amb una màquina es realitzarà tard o d'hora. Creuen que tècnicament serà possible reproduir en un ordinador els processos que es produeixen en la ment humana. Al cap i a la fi, tot són connexions elèctriques i programacions de funcions, en un medi material: cables, xips, cervell. Tot és matèria, no?

Quan vàrem parlar de les teories de la ment humana, tema 2, ens va sortir aquesta qüestió: hi ha teories materialistes, que defensen que la ment es pot reduir a matèria; després estan els dualistes, que creuen que malgrat ser produïda per la matèria, la ment és quelcom més que matèria. Doncs bé, els partidaris de la intel·ligència artificial forta estan vinculats al materialisme, que encaixa molt bé en les seves pretensions; mentre que els crítics estarien del costat del dualisme (però no el dualisme clàssic, defensat per Plató, Descartes, etc., sinó d'aquest dualisme que accepta l'origen material de la ment). Entre aquestes dues faccions filosòfiques hi ha una pugna teòrica, una rivalitat que ja compta vàries dècades i de la qual farem un petit repàs:

• El test de Turing. Els partidaris de la intel·ligència artificial forta aviat van pensar que la dificultat de distingir un robot d'un humà seria en el futur una font de problemes, sobre tot pels humans. Alan Turing, figura heroica dels inicis de la informàtica, va formular cap al 1950 una prova per veure com diferenciar els uns dels altres, considerant que el progressiu desenvolupament tècnic de la informàtica faria cada vegada més difícil aquesta distinció, a la vegada que la intel·ligència i el llenguatge de les màquines s'acostaria cada vegada més a la forma humana.
• L'habitació xinesa: es tracta d'una unitat tancada en una mena d'habitació que rep un missatge en xinès, missatge que ha de respondre també en xinès, de forma adequada. És el que esperes d'un assistent com Siri o Alexa, i aleshores el bon funcionament d'aquest intercanvi de missatges ens fa pensar que Siri o Alexa, o la unitat informàtica que hi ha amagada, saben xinès. El cas és que dintre de l'habitació no hi ha cap ordinador, sinó el mateix Searle, amb un munt de diccionaris i llibres de xinès, que li permeten interpretar el missatge que li arriba, i emetre una resposta correcta, tot i que Searle no sap xinès. Això mateix és el que faria un ordinador (potser més ràpidament que Searle), per la qual cosa no hauríem de dir que l'ordinador sap xinès, ni que el diccionari de xinès sap xinès. Les màquines, la matèria, no sap. L'ordinador només gestiona informació, però no és conscient del que fa. Només la ment és capaç de tenir consciència, de sentir que sap, d'emetre missatges que un ordinador potser no podria interpretar. Els humans parlem amb intencionalitat. Què vol dir això? Podem donar ordres a l'Alexa: "Alexa, engega la calefacció", i possiblement Alexa interpretarà l'ordre i obeïrà. Però potser li direm: "Alexa, no notes que fa fred?" Un huma interpretaria el missatge correctament: vols que engegui la calefacció. Però, i Alexa? Potser diria: "No, no noto que faci fred". Això és el que farà l'habitació xinesa, llevat que a dintre hi hagi amagat un humà.

L'experiment mental de Searle ens mostra la paradoxa que hi ha en la pretensió que les màquines puguin parlar i pensar com els humans. Les màquines són programades mitjançant un llenguatge artificial, formal, que és incompatible amb els paràmetres del llenguatge natural humà (totes aquelles característiques que també el fan diferent dels sistemes de comunicació animal), però el resultat d'aquesta programació hauria de suposar per a les màquines l'adquisició del llenguatge natural humà, com a condició sine qua non per semblar-se als humans. I el mateix pel que fa al pensament: les màquines poden generar una ment, arribant a fer el mateix que els cervells humans?

Els partidaris de la intel·ligència artificial forta pensen que sí, que això serà possible, però si assumim el que diu Searle, hauran d'aconseguir tenir quelcom que només els humans podem fer: tenir consciència, saber què fem, ser conscients del que fem i de les raons o motius del que fem, cosa que dóna intencionalitat al nostre llenguatge i permet que les nostres paraules tinguin diferents sentits (connotacions) en relació al context en què s'emeten, i siguin enteses pels altres en funció del context en què són escoltades. Fins que els ordinadors no aconsegueixin arribar a desenvolupar això, només simularan ser humans, i potser ho faran força bé, però pel que fa al pensament i al llenguatge, tindran el mateix nivell de consciència que una rentadora.