SOBRE L'ACTITUD FILOSÒFICA

La primera manifestació d'aquesta actitud és la capacitat de veure problemes on no sembla que hi hagi, en no conformar-se amb la primera idea que se'ns dona, en preguntar-se per altres possibilitats perquè les que tenim no són satisfactòries. És una aptitud relacionada amb la curiositat.

Naturalment depèn del nostre interès personal: hi ha àrees del món que no ens criden l'atenció, i d'altres que ens fan bullir la curiositat. L'interès i la curiositat són al darrere de tot, sobretot quan el desconeixement genera inquietud, insatisfacció, i fa disparar la pregunta (això és la filosofia: l'amor o necessitat de saber).

Sobre la dinàmica entrellaçada de la curiositat i l'interès, tenim un text molt interessant en aquest enllaç: http://phylosophyforlife.blogspot.com.es/2015/08/curiosidad-e-interes-un-ejemplo-practico.html. Aquí es fa palès que aquests dos factors operen successivament, la curiositat desferma l'interès per quelcom, i la necessitat de satisfer la curiositat genera l'interès per indagar sobre aquest quelcom, i com a resultat d'aquesta indagació acaben obrint-se nous camins que la curiositat vol trepitjar, per saber què hi ha a la volta de la cantonada.

La curiositat és un impuls imparable que es mou de forma semblant al riu, que no pot evitar anar a parar al mar (Dante, Paradís X). Seguim: tots els éssers humans tenen per naturalesa el desig de saber (Aristòtil, Metafísica 980a 21). Aquesta aptitud humana és representada en figures com Eva, Pandora, Ulisses, etc., víctimes d'aquest ardore per saber més del que està a la vista, fruit de la insatisfacció. N'hi ha més interrogants que respostes, i de les respostes, molt poques són segures, diu Agustí d'Hipona. Ens fem preguntes _curiositat_ perquè quelcom no encaixa _insatisfacció_, quelcom que ens porta al per què perquè no entenem quelcom i necessitem una raó o una causa per explicar o intentar explicar allò que no entenem o que no encaixa on esperem que encaixi. Tot això és un cercle, un cercle virtuós, evidentment: satisfer una pregunta amb una resposta no acaba de tancar el procés, tot i que hi ha el risc que passi, sinó que obre pas a nous interrogants perquè es respostes, tard o d'hora, presenten zones fosques, nous elements que no encaixen. Hume també teoritza sobre la relació entre curiositat i insatisfacció: no tot desperta en nosaltres la curiositat, sinó només allò que causa dubte o insatisfacció arran de la seva inconsistència amb nosaltres, a una manca de encaix en el nostre cap que, en conseqüència, ha de causar cert dolor (Hume, Tractat de la naturalesa humana). “La curiositat, diu, neix de la consciència de la nostra pròpia ignorància” davant una manifestació  del món que no encaixa en les nostres expectatives o la nostra experiència, perquè és evident que podem saber moltes coses sobre el món, però precisament en tant que sabem podem arribar a ser conscients de la nostra ignorància, més aviat que per ser ignorants.

Per això es parla de la paradoxa de la curiositat (Manguel, Una historia natural de la curiosidad. Madrid, Alianza, 2015, pàgs. 70 i 74):

Cada uno de nuestros logros genera nuevas dudas y nos tienta con nuevas búsquedas, condenándonos para siempre a un estado de indagación y de estimulante incomodidad [...]. El arte avanza a través de la derrota y la ciencia aprende mayormente de los errores. Lo que no logramos define nuestras ambiciones tanto como lo que sí, y la inconclusa Torre de Babel no es tanto el símbolo de nuestras deficiencias como un monumento a nuestro exultante descaro.

L'aventura de la curiositat exigeix precisament una bona dosi de descaro, de valentia, com es vulgui dir, “tratando de ver a cada paso no sólo la respuesta posible a nuestras preguntas _en otras palabras, las preguntas que aparecerán a continuación en nuestra búsqueda_ sino también las consecuencias aleatorias y a veces trágicas de hollar paisajes inexplorados” (Manguel, op. cit., pàg. 75).