CARACTERÍSTIQUES SINGULARS DEL LLENGUATGE HUMÀ

Quines implicacions pot tenir que els primats superiors puguin aprendre algun tipus de llenguatge semblant a l'humà?

Compartim amb ells algunes estratègies d'aprenentatge, com ara la imitació, però són aquestes suficients per explicar el nostre aprenentatge del llenguatge?

És a causa de la nostra relació evolutiva amb els primats que podem desenvolupar el llenguatge?

Hi ha alguna diferència específica entre el llenguatge que han après aquests simis i el nostre llenguatge? Hi ha algun salt entre allò animal i allò humà, a efectes de llenguatge?

Potser la millor manera d'esbrinar tot això sigui analitzant els elements que caracteritzen el llenguatge humà, i comparar-lo amb els sistemes de comunicació animal.

És evident que els animals es comuniquen, i que aquesta funció és bàsica per a la seva supervivència. Es comuniquen entre sí (comunicació intraespecífica) i amb altres espècies, siguin competidores o siguin depredadores (comunicació interespecífica). Els humans també fem tot això, però disposem d'una eina que sembla diferent de les altres formes de comunicació: parlem, articulem paraules amb significat.

Un text d'Émile Benveniste ens pot ajudar a entendre la diferència entre comunicació animal i llenguatge humà: no n'hi ha llenguatge animal.

Parlem, doncs, de la singularitat del llenguatge humà, allò que el fa especial, específic (propi de la nostra espècie). Aquesta singularitat és fruit d'aquestes característiques:

• Innatisme: l'ésser humà disposa de mecanismes innats essencials per a l'adquisició del llenguatge; els animals també en disposen, però no per adquirir llenguatge sinó només per a la comunicació programada (intraespecífica i interespecífica). Un d'aquests mecanismes innats és la seva tendència a la imitació. Un altre és la seva estructura cerebral, el desenvolupament del ser cervell (i la seva ment).
• Capacitat simbòlica: les paraules es refereixen a les coses i les idees, encara que no s'estableixi una relació natural entre les unes i les altres. El significat de les paraules és convencional i arbitrari, fuit d'un acord implícit entre els humans, una norma admesa tàcitament a la qual accedim des del moment que comencem a escoltar i a aprendre a parlar, per imitació (és el que suposa la teoria del primer gest). De cap manera es transmet genèticament. No hi ha innatisme quant a la significació lingüística, com pensaven els partidaris del naturalisme.
• Recursivitat heurística: el llenguatge, a partir d'un limitat conjunt d'elements (fonemes, lletres, síl·labes), pot generar un conjunt potencialmente infinit d'unitats de significació (paraules que tenen sentit per a nosaltres, en la nostra llengua).
• Capacitat de desplaçament: el llenguatge es pot referir a contextos diferents del moment en què es produeix l'acte comunicatiu, por referir-se al passat, al present, al futur, a la realitat, a la ficció, a si mateix.
• Doble articulació: el llenguatge humà és articulat, de fet, doblement articulat: és una forma de parla, i disposa d'una gramàtica, de manera que totes dues es complementen. La comunicació animal només respon a la repetició d'un codi per imitació, mentres que la doble articulació del llenguatge humà permet generar noves combinacions de sons i nous significats dintre d'un codi limitat de signes.
• Equivocitat (aquest concepte serà molt important de cara al desenvolupament de la IA forta: poden els robots semblar humans? Connexions amb Searle i la seva teoria dels actes de parla): el conjunt de significats que conforma un llenguatge no és perfecte sinó equívoc, imprecís, ple de matisos i, per tant, fèrtil i creatiu, cosa que no pot ser el llenguatge formal (atomisme lògic) o informàtic. Un text d'Alberto Manguel ens pot il·lustrar: inconvenients del llenguatge humà?
• Reflexivitat: el llenguatge es pot referir a si mateix, podem referir-nos a les coses i les idees (A la taula hi ha un rellotge), però també podem referir-nos al llenguatge mateix, a les paraules i les oracions que fem servir (A la taula hi ha un rellotge és una afirmació falsa). D'això se'n diu funció metalingüística.