PENSAMENT I LLENGUATGE

El pensament i el llenguatge no són el mateix, és evident que el pensament, en sentit ampli, és quelcom més complex, és el resultat de diverses funcions mentals, com ara la imaginació, la memòria, la percepció de les dades dels sentits, les emocions, etc. Tot això forma part dels nostres estats mentals i no tot això és llenguatge. De fet, segons pensa Piaget, el pensament té unes estructures tan primàries que no depenen del llenguatge, sinó d'estats interns de la persona i que són la base del progressiu desenvolupament i maduració de la persona, segons estadis que estan caracteritzats per lògiques diferents. Així que el llenguatge no és suficient per expressar el pensament, que està vinculat a processos molt més profunds que el propi fet lingüístic.

El llenguatge, però, és un element vertebrador de tot allò que forma part del pensament: el llenguatge neix del pensament, però sense el llenguatge el pensament no es completa. La reflexió sobre tot allò que passa en la nostra ment només es pot fer amb paraules. Sembla que el llenguatge és una mena de mediació entre el pensament i el món, entre nosaltres i el món.

El llenguatge és la nostra interpretació del món, és el que ens diem a nosaltres mateixos sobre el món, i el món que hi ha en la nostra ment està mediatitzat pel nostre llenguatge. No podem entendre el món sense fer servir el llenguatge. Interpretem el món de forma lingüística: organitzem la nostra experiència mitjançant processos cognitius que remeten a la relació entre les paraules i les coses. Mirar el món no és un acte passiu de la percepció, sinó un acte cognitiu on el llenguatge hi és molt present.

Hi ha diverses funcions que relacionen llenguatge i pensament, sempre de la mà de la imaginació:

• Funció simbolitzadora: amb el llenguatge, convertim en present el que no hi és al davant, representant-nos objectes o coses, i a la vegada retallant allò que captem en el món, en fragments que estan vinculats al llenguatge. La realitat s'evoca a partir d'aquests fragments, les paraules, que es prenen com si fossin el món real, encara que només són la seva representació simbòlica. Les paraules es refereixen a les coses del món, però no són objectes del món, són la representació en el pensament d'allò que hem retallat del món.
• Funció abstractiva: aquests retalls del món són abstraccións que, a més, poden separar-se del conjunt i ser pensades amb independència del conjunt.
• Funció generalitzadora: a partir dels retalls de realitat, prenem uns fragments que no són una representació completa d'allò que hem retallat, sinó només un grup d'aspectes que considerem essencials i els convertim en model general de la cosa representada. Són els conceptes universals.
• Funció creativa: el llenguatge pot referir-se a aspectes del món que deriven de la lliure combinació de retalls separats i després conjuntats sense referir-se necessàriament als objectes observats. Dit d'una altra manera: algunes paraules poden no fer referència a objectes que captem amb els nostres sentits. D'aquesta operació deriven l'art, la religió, la filosofia.
• Funció de designació: ens referim a objectes del món, els seus canvis i les seves relacions amb altres objectes, i amb aquesta operació de referència, d'assenyalar, ens posem en relació amb el món. Com que aquesta operació té un sentit lingüístic, aleshores és el llenguatge qui derermina la nostra relació amb el món.

La relació entre pensament i llenguatge és un assumpte controvertit, sobre el qual hi ha diverses teories:

• El llenguatge depèn del pensament. En el pensament hi ha estructures prèvies que condicionen la posterior construcció del llenguatge. Amb estructures innates construïm les bases per al desenvolupament del nostre llenguatge, amb el qual després interpretarem la realitat. Aquest innatisme té arrels en el passat: Plató, Descartes, Kant, Piaget, Chomsky. Tots ells defensen algun tipus d'innatisme en la ment. No obstant, es considera que només amb les estructures prèvies no s'explica bé el naixement del llenguatge en els humans, no és només un procés de maduració cognitiva, sinó que aquesta maduració s'ha de donar en un entorn social i lingüístic perquè esdevingui la parla individual. Aprenem a parlar en una comunitat de parlants.
• El pensament depèn del llenguatge. La nostra forma de captar i percebre el món depèn del nostre llenguatge. Així, la diversitat de llengües implica diversitat de concepcions del món. És la teoria Sapir-Wforf, però té arrels en el culturalisme romàntic, formulat pel naturalista Humboldt a finals del segle XVIII. Admet que el pensament i el llenguatge poden construir-se a la vegada, però la concepció del món derivada d'aquesta conjunció estarà condicionada per la forma determinada del llenguatge adquirit, el llenguatge après de naixement. Això condueix a una mena de solipsisme lingüístic, a la impossibilitat de traduir els significats entre llengües molt distants entre si, una mena de lost in traslation. En general es pensa que no arribem a aquesta situació perquè totes les llengües comparteixen uns trets comuns i universals. Pot ser dificultós entendre una llengua distant, i entendre com veu el món el parlant d'una llengua distant, però no és impossible acostar-s'hi.
• El relativisme lingüístic de Whorf és una variant de la tesi incial. Hi ha llengües tan distants entre si que no permeten establir amb una altra llengua el que s'anomena isomorfisme, de manera que pot haver una gran distància també entre les dues formes de veure el món. Per exemple, la llengua hopi, que són indis nordamericans, conté més verbs que les llengües europees, que son més nominals, cosa que es tradueix en una diferent concepció del temps i del moviment, on predominen les accions: predominen els esdeveniments sobre les coses, l'espai i el temps; el que no passa aquí, tampoc passa en el temps d'aquí, per exemple.
• El llenguatge i el pensament són idèntics: el pensament és paraula, i només és pot manifestar mitjançant la paraula. No es pot suposar que hi ha una mena de pensament pur independent del llenguatge.