L'UNIVERS SIMBÒLIC: DEFINICIONS IMPORTANTS

La principal característica del llenguatge humà és el seu component simbòlic, és a dir, que fem servir una mena de signes per referir-nos a coses, idees, sensacions, etc. La relació entre els signes que fem servir i allò a què es refereixen no és natural, sinó arbitrària i convencional.

Per entendre això millor, anem a plantejar els conceptes implicats en aquest assumpte de forma progressiva. Primer de tot hem parlat de signes. Què és un signe?

• Signe: fenòmen susceptible d'evocar (assenyalar) un altre fenòmen, lingüístic o no, però amb intencionalitat comunicativa: tots els ésser humans comparteixen aquesta característica mental, la seva intencionalitat comunicativa, el voler dir, voler assenyalar, voler entendre el que reben com a missatge. La relació entre els dos fenòmens no és natural sinó convencional, és a dir, que hi ha un acord públic sobre la significació d'un signe, sobre allò que representa. En aquest sentit hi ha dos tipus de signes: els icònics i els simbòlics. Els signes que fem servir en la nostra funció lingüística són simbòlics.

La diferència entre icona i símbol és sencilla:

• Icona: el signe icònic remet a quelcom en virtut de la seva semblança formal, però el seu origen és humà, no natural, tot i que pugui tenir reminiscències naturals: una fotografia remet a una persona, un dibuix pot representar un paisatge, un emoticó a un estat d'ànim prèviament definit.
• Símbol: la paraula símbol deriva del grec sýmbolon, que vol dir fer coincidir. Tot símbol remet a quelcom en virtut d'una convenció sobre el seu significat, sota una decisió arbitrària (que no vol dir aleatòria, sinó que pot estar sotmesa a certes regles). Per aquest caràcter convencional, no cal que hi hagi cap relació de semblança entre el símbol i allò que representa, tot i que en alguns casos podem trobar alguna semblança entre un símbol i el seu significat. Exemples de símbols: una bandera nacional, senyals de banderes per a la comunicació marina, signes de lenguatge de sord, lletres, números.

Components importants dels signes:

• Significant (o referent): és l'aspecte materialment perceptible del signe, que representa alguna cosa diferent d'ell mateix. Exemple: la grafia de la lletra "a".
• Significat (o referència): és el contingut que transmet el significant, allò que comunica o representa, allò a què es refereix o assenyala, el seu sentit, la seva semàntica (terminologia de Frege). La lletra "a" és un significant que significa el so "aaaa". Aquest so és el seu significat.
• Codi: la relació entre significant i significat s'estableix mitjançant un codi o sistema de significació, és a dir, el coneixement de què significa cada signe, sense el qual no podem fer-lo servir per comunicar-nos. El codi ens informa sobre com combinar els diferents sons per formar paraules, que són altres significants amb els seus corresponents significats.

A partir d'aquí considerem tots aquests elements en relació amb els signes lingüístics, és a dir, els símbols que fem servir per comunicar-nos els humans. I avancem des d'allò més simple a allò més complex:

• La veu és el significant més senzill (fonema), però no remet a les coses directament, no assenyala res. Tanmateix, és la base de la construcció del llenguatge humà, mitjançant les lletres.
• Les lletres són significants que simbolitzen sons, el correlat simbòlic, gràfic, de la veu humana. Amb les lletres constuïm les paraules. I les paraules sí que poden remetre a les coses.
  • L'origen de les lletres és un tema apassionant... en el seu origen, les lletres (o els primers signes) van tenir un punt de connexió amb la natura, és a dir, una significació propera a la natural, per la qual cosa hauríem de parlar d'icones. Els primers signes eren iconogràfics o pictogràmes, dels quals deriveran els jeroglífics egipcis, els ideogrames xinesos o babilonis, o les lletres fenícies.
• Les paraules (significants) són el resultat simbòlic de la combinació de lletres segons regles morfològiques de construcció (lexemes, com a part invariable de la paraula, remet a la seva semàntica inicial; i morfemes, com a part variable i flexible, remet a la gramàtica), que es complementen amb la convencionalitat de la semàntica (que és el fruit d'una història cultural i lingüística). Això implica que, en cada llengua, la formació de les paraules respon a raons que no són naturals però tampoc aleatòries: cada llengua té la seva pròpia morfologia, amb una regles concretes que no poden alterar-se: en català el femení es construeix generalment afegint una -a al lexema: fosc, fosc-a; en castellà, el morfema -aba significa sempre un sentit de passat, aplicat a un lexema verbal, cant-aba). El domini d'aquestes regles morfològiques permet que els parlants d'una llengua puguin saber el significat d'una paraula encara que no l'hagin sentida mai, perquè sí coneixen el lexema.
• Els noms i els conceptes són el correlat lingüístic de les coses i les idees, mitjançant la seva significació. La significació de les paraules pot tenir dos sentits, tots dos complementaris i necessaris per entendre-les:
  • Extensiu, aquell que denota el conjunt d'objectes a què es refereix la paraula, en sentit denotatiu, de pertinença. Per exemple, el concepte mamífer es defineix extensivament com la classe d'objectes que tenen les característiques dels mamífers. Un altre exemple: mare és aquella dona que té almenys un fill. Podríem dir que la definició extensiva o denotativa d'una paraula és la seva definició neutra, essencial.
  • Intensiu, allò que un concepte significa subjectivament per al parlant. També s'anomena connotació. En el cas de la paraula mare, connota tot allò que la paraula pot suggerir en el parlant, que va més enllà de la seva definición extensiva o denotativa.
• Les oracions (proposicions, sentències) són unitats de significació d'acord a unes regles sintàctiques, és a dir, de formació de les oracions (elements de l'oració, concordança, etc.). Les oracions poden tenir diverses formes i variar en complexitat, però es poden reduir a les seves formes més simples, de la mateixa manera que les molècules es poden reduir als seus components més simples, els àtoms. Un exemple d'això és la famosa sentència l'actual rei de França és calb (enllaç a l'entrada corresponent al blog, o teoria de les descripcions de Russell).
• Intencionalitat lingüística: el significat de les paraules i oracions no depén simplement de la seva semàntica convencional ni de la sintàxis, sinó que a més cal comptar, i de forma decisiva, amb la intenció del parlant. L'expressió bon dia no vol dir el mateix en diferents contextos, i el parlant ha de conèixer aquest joc de semàntica-sintaxi-context per entendre el missatge que reb, o per emetre un missatge correctament perquè sigui ben entès. Aquest element dificulta la comunicació amb persones que tenen afectades algunes facultats intel·lectuals, com ara els autistes (especialment els asperger), perquè no entenen les segones intencions dels missatges dels altres i només entenen la seva part literal. Aquesta part de la lingüística es diu pragmàtica o també actes de parla, i va ser desenvolupada per autors com Austin i Searle.

Tot això forma el que anomenen llengua: producte social d'una comunitat concreta, que uneix la capacitat humana del llenguatge (natural) amb un conjunt de convencions per atorgar significat a determinats símbols lingüístics dintre d'un codi o sistema de significació. Aquí hem de distingir entre:

• Parla: conjunt de paraules i enunciat que fa servir els parlants d'una llengua.
• Competència lingüística: coneixement que un parlant té de la seva llengua en els seus aspectes semàntics, sintàctics i gramaticals, a més del coneixement sobre les intencionalitats dels missatges propis i dels altres parlants.
• Actuació: és la manifestació de la competència lingüística del parlant.