FILOSOFIA DEL LLENGUATGE. UNA INTRODUCCIÓ

La branca de la filosofia que s'ocupa dels problemes vinculats al llenguatge és la filosofia del llenguatge. Intenta respondre a preguntes que es van plantejar molt aviat en la història de la filosofia, fins i tot fora de l'àmbit occidental. Hom diu que fou Aristòtil el fundador de la reflexió filosòfica sobre el llenguatge, perquè va ser un sistematitzador d'idees i teories. Però la cosa ve d'abans: els sofistes van ser els primers entre els grecs que hi van pensar, també Sòcrates i després Plató. Però el gran desenvolupament de la filosofia del llenguatge és relativament recent, a partir de les aportacions de lingüistes com Saussure, les aportacions de lògics com Frege i Russell, i l'anomenat gir lingüístic que va engegar Wittgenstein a principis del segle XX i que encara condiciona tot el pensament contemporani.

Una de les preguntes inicials, primerenca, amb la que va començar la filosofia del llenguatge, és aquesta:

• Per quin mecanisme les paraules tenen un significat? Per què la paraula taula designa aquest objecte concret sobre el que estic escribint?

La pregunta és tan important que no només la filosofia intenta respondre-la. De fet, les primeres respostes van venir d'àmbits no filosòfics:

• Podem parlar d'una llengua primigènia? “La tradición del Génesis, según la cual todas las criaturas llevan su nombre inscrito en su aspecto, lo que permitió a Adán identificarlas correctamente cuando Dios le ordenó que las nombrase inmediatamente después de su creación” (Alberto Manguel, Una historia natural de la curiosidad. Madrid, Alianza, 215, pág. 190, citando Génesis 2 19-20). En aquest  sentit, continua Manguel: “a veces vemos las cosas como si fueran las palabras que las nombran, y los rasgos de las cosas como su escritura encarnada” (pág. 190).
• La tradició bíblica: mite de la Torre de Babel.
• La teoria del primer gest, i els egipcis.
• Teories de l'Índia.
• Els sofistes xinesos.
• Entre els grecs, naturalisme i convencionalisme: el plantejament de Plató.

Plató recull les dues opcions que en la seva època estaven sobre la taula, el naturalisme tradicional i el convencionalisme, que els sofistes havien plantejat com a alternativa. A Plató no li agrada aquesta última opció (de fet, no li agrada girebé res dels sofistes), però ha de reconèixer la potència del seu plantejament, molt més coherent que l'opció tradicional. No obstant, es pot dir que la seva reflexió sobre la realitat i el coneixement de la realitat intenta donar resposta (entre altres) a la pregunta d'abans: com és que quan sentim la paraula taula sabem a què es refereix qui l'ha dit?

• Tothom sap el significat de la paraula taula perquè tothom assenyala la taula quan l'anomenem. No n'hi ha cap raó natural (semblança) perquè la paraula pedra designi l'objecte pedra (que és el que suposaven els naturalistes grecs). El significat d'una paraula és quelcom que s'aprèn progressivament, igual que aprenem a menjar: imitem el que fan els altres.

Aquesta és la base de la teoria convencionalista, però Plató no s'acaba de decidir a acceptar-la. Si jo assenyalo la taula i dic taula, com els altres saben que em refereixo a la taula objecte i no a una altra cosa? Si jo dic vermell, i assenyalo quelcom vermell, com els altres saben que estic assenyalant un color i no una altra cosa? Per això, Plató pensa que deu haver quelcom innat en nosaltres que ens permet intuir el significat de les paraules per associació amb les coses. 

Convencionalisme i innatisme són dues teories oposades? Doncs no: avui tothom accepta que en l'adquisició del llenguatge pels infants hi ha elements convencionals, que s'aprenen, i naturals o innats, que nosaltres aportem. Avui, el naturalisme ha quedat desplaçat de la teoria de la significació, però encara pot aportar alguna cosa en relació amb l'adquisició del llenguatge com a desenvolupament cognitiu humà. Haurem de parlar de Noam Chomsky.