DIMENSIÓ CULTURAL DE L'ÉSSER HUMÀ

Quant a la dimensió social de l'ésser humà, no parlaríem de conductes innates sinó d'adquirides mitjançant l'aprenentatge i l'experiència. En aquest sentit ens referim a:

• Adquisició del llenguatge: de forma innata estem programats per aprendre a parlar (cervell i anatomia), però l'adquisició d'un llenguatge és un procés social, mai no parlarem si no aprenem a fer-ho entre altres humans.
• L'experiència pròpia, individual, amb què construïm una imatge del món que ens envolta: hi juguen els sentits, la memòria i el llenguatge, sense el qual no podríem estructurar l'experiència.
• L'experiència dels altres, social i cultural, amb què també construïm la imatge del món i aprenen a moure'ns per ell. És un llarg procés en què hi participen molts factors, com ara ela pares, l'entorn familiar, l'escola, els mitjans de comunicació, els amics, etc. Aquesta és la principal forma de transmissió de la cultura: com fem les coses entre nosaltres, en la nostra tribu, la nostra ciutat, la nostra manera de fer, el que acceptem com a bo i el que no, etc.

L'ésser humà és, doncs, una animal social, un animal gregari que ha evolucionat vers la socialitat, que és alguna cosa més que anar tots junts a caçar o a pasturar, o recollir la mel. Aquesta inclinació vers la socialitat és, però natural, instintiva, innata, és el motor que fa que els humans construeixin societats i cultures, allunyant-se a la vegada de la seva naturalesa original, de la seva animalitat.

Tornem, doncs, sobre el text d'Aristòtil on parla de l'home com a animal social.