PARA VIVIR BIEN

"Pero los oligárquicos no dicen lo más importante: si los hombres han formado una comunidad y se han reunido por las riquezas, participan de la ciudad en la misma medida en que participan de la riqueza, de modo que el argumento de los oligárquicos parecería tener fuerza (pues no es justo que participe de las cien minas el que ha aportado una igual que el que ha dado el resto, ni de las minas primitivas ni de sus intereses). Pero los hombres no han formado una comunidad sólo para vivir, sino para vivir bien." Aristóteles, Política III 9

dilluns, 8 de febrer de 2016

INTRODUCCIÓ AL PENSAMENT DE JOHN LOCKE

John Locke (1632-1704) és el pare de l’empirisme britànic en la seva fase moderna (recordem que hi ha un empirisme britànic medieval, representat per Guillem d’Ockham i el seu nominalisme). En aquest sentit, Locke rep la influència del gran desenvolupament científic de la seva època, de manera que està condicionat a considerar els problemes filosòfics en dependència de la ciència, que els ha de formular (tot i que els científics sovint no tenen una adequada preparació filosòfics i no compten amb el fet que els problemes filosòfics pertanyen a un altre pla que els científics).

Assumeix també, però, la proposta reformista cartesiana; de fet, es pot parlar d'un incipient cartesianisme en el punt de part de partida filosòfic de Locke. Com havia passat amb Descartes, Locke estava en contacte amb el món universitari, a Oxford, on ensenyava, i allà va viure l'esperit escolàstic i purità del moment, contra el que va reaccionar.

Locke és un pensador del coneixement, però també de la política, i en aquest àmbit és un defensor dels drets naturals i la limitació dels poders polítics, és a dir, una dels pares del liberalisme modern, enfrontat als intents de convertir la Gran Bretanya en un regne sota el poder absolut del monarca.
Per entrar en els problemes epistemològics que Locke es planteja (bàsicament sobre la forma i les possibilitats del coneixement, però també el problema de la realitat, implícit en el primer), cal que repassem el context en què es desenvolupa l’empirisme, és a dir, en oposició al racionalisme:


  • Recordem que Descartes havia plantejat el dubte sobre els sentits, que invalida l’experiència com a font de coneixement fiable. L’alternativa racionalista és la raó amb les seves idees innates i l'evidència racional com a criteri de veritat (en un esquema axiomàtic i geomètric de l’explicació del món com a extensió).
  • L’evidència racional, basada en la claredat i la distinció de les idees: es veu clara i distintament que un triangle té tres costats per necessitat, no mitjançant una demostració, sinó una intuïció, a partir de la qual es poden fer deduccions.
  • Sembla evident que les proposicions que són veritats per necessitat (que un triangle té 3 costats), són preposicions la veritat de les quals depèn de la raó i és independent dels sentits i l‘experiència.



Auto Cad Tutorials