PARA VIVIR BIEN

"Pero los oligárquicos no dicen lo más importante: si los hombres han formado una comunidad y se han reunido por las riquezas, participan de la ciudad en la misma medida en que participan de la riqueza, de modo que el argumento de los oligárquicos parecería tener fuerza (pues no es justo que participe de las cien minas el que ha aportado una igual que el que ha dado el resto, ni de las minas primitivas ni de sus intereses). Pero los hombres no han formado una comunidad sólo para vivir, sino para vivir bien." Aristóteles, Política III 9

diumenge, 28 de febrer de 2016

QUÈ EXISTEIX I QUÈ PODEM CONÈIXER, SEGONS LOCKE

Què existeix i què coneixem?
A partir del capítol 2 del llibre IV de l’Assaig, Locke inicia la seva reflexió sobre els graus de coneixement del món sensible. Aquí, la reflexió de Locke gira al voltant d’un nou tema: com coneixem el món, allò que hi ha en el món (i, implícitament, què és la realitat, a què es referirà en el capítol 4).
Hi ha dues formes de coneixement:
  • Intuïció. Per intuïció sabem de la idea que rebem en les nostres ments des d’un objecte suposadament exterior. Tenim aquesta idea en la nostra ment, però no tenim certesa que hi hagi quelcom més que la nostra idea, més enllà de la nostra ment, ja que no podem traspassar la nostra ment.
    • Simplement, intuïm que les idees que rebem són adventícies. Podria haver idees en la nostra ment sense que existissin les coses que suposadament les causen, com deia Descartes (argument del somni, per exemple).
    • Només hi ha una evidència subjectiva, que condueix a la certesa que hi ha un món exterior.
    • Davant l’argument del somni de Descartes, Locke considera que hi ha una diferència ben clara entre somiar i estar despert, perquè hi ha un element de certesa intuïtiva que permet diferenciar cada estat.
  • Sensació o coneixement sensitiu: relatiu a l’existència dels objectes externs, per la percepció que en tenim.
  • Demostració. El coneixement matemàtic és segur, però només és una mena de coneixement entre idees, sense fer referència al món, tot i que aquest coneixement es pot aplicar instrumentalment per conèixer les coses, que tenen extensió i altres magnituds quantificables.
  • Coneixement moral: és capaç de certesa, ja que tampoc surt de l’àmbit de les idees (anticipa a Kant).
    • El coneixements matemàtic i moral són certs o no amb independència de l’existència real de les idees que manegen, malgrat que canviïn els noms d’aquestes idees: podem dir trapezi al triangle, o dir justícia a robar, però les seves propietats no canviaran (és a dir, que no sortim del llenguatge).
Tot el que quedi per sota és opinió, fe, mancat de certesa. No és objecte d’interès filosòfic.
Aquest fragment de l’obra de Locke és força confús, ni de bon tros tan ben argumentat com la part corresponent en Descartes. Locke es queda només amb la intuïció de l’existència dels cossos externs en correspondència a la nostra percepció d’ells. No necessita Déu, encara que ja el dóna per existent.

Coneixem la realitat?
El capítol 4 del llibre IV de l’Assaig tracta de la realitat del nostre coneixement derivat dels sentits.
Què existeix, suposadament? La distància entre els objectes del món, suposadament externs, és a dir, que existeixen més enllà de nosaltres, i la nostra percepció dels objectes, que existeix en nosaltres, genera una mena de duplicitat ontològica. Què existeix, en sentit estricte: els objectes en sí, o les idees dels objectes en la nostra ment?
Si ens hem de refiar del que coneixem, només coneixem les idees, la part subjectiva dels objectes; la part objectiva, el que són els objectes en sí, queda fora de les nostres possibilitats de conèixer. Per a un empirista, de fet, el problema principal és el coneixement, i admetent que el coneixement deriva de l’experiència, potser no cal anar més enllà per preguntar-se què hi ha en realitat.
Però Locke ho fa. Per això distingeix entre qualitats primàries i secundàries, per resoldre aquesta duplicitat i poder basar el coneixement empíric en una realitat material, objectiva:
  • Les qualitats primàries pertanyen a l’objecte, són l’objecte.
  • Les idees derivades de les qualitats primàries són equivalents a les qualitats primàries dels objectes, són coneixement objectiu.
  • Les idees secundàries estan vinculades als sentits, per tant són subjectives i potser no guarden una relació de semblança amb l’objecte, perquè la seva idea en nosaltres depèn dels nostres òrgans sensorials, que poden alterar-la respecte de l’objecte.
  • Són les idees derivades de les qualitats primàries les constituents de coneixement objectiu, perquè són equivalents als objectes.
    • Dintre de l’empirisme, Locke representa el corrent materialista; hi ha una altra via, però, que és absolutament subjectivista, l’idealisme de Berkeley, que considerarà que totes les qualitats dels objectes són subjectives, i que el món no és més que percepció.
No te sentit parlar d’un coneixement de les idees com a estats mentals, el que veritablement compta és un coneixement de les coses, un coneixement objectiu referit al món com a aquest lloc extern i real on nosaltres vivim.
  • Si tot coneixement rau en la percepció de la concordança o desacord entre les nostres idees o continguts mentals restringits a estats mentals com a contingut del nostres coneixement (subjectivisme, ocasionalisme, etc.), aleshores el coneixement està mancat de fonament, perquè aquell acord és independent de com són les coses.
  • Fins aquí estem en el mateix lloc on va arribar Descartes després del dubte: només sé que tinc idees, que visc en un continu estat mental. Però perquè el coneixement de les idees (sensitiu, empíric) sigui vàlid, ha d’haver alguna seguretat que les idees es corresponen amb les coses. Així, com és possible saber que hi ha aquesta correspondència?
    • En aquest punt, Descartes va necessitar de Déu com a garantia epistemològica.
  • Locke afirma que les idees simples es corresponen amb les coses perquè la nostra ment no pot produir-les tota sola; només pot combinar vàries idees simples per donar pas a idees complexes. Així, es idees simples són totalment adventícies, són el resultat de la interacció dels nostres sentits i la nostra ment amb una realitat exterior.
    • Recordem que les idees simples són la percepció immediata de les qualitats de les coses: blanc, quadrat, amarg. Aquesta immediatesa pot considerar-se una garantia de correspondència amb el món.
      • Per això diu: “Quina necessitat hi ha del signe quan està present la cosa significada?” (la idea simple remet a la cosa, per a Locke, de manera que el signe construït per la ment, la idea complexa, queda en un segon pla).
    • Recordem que les idees complexes responen a una operació de la nostra ment, que combina les idees simples per generar una idea complexa. És un procés que s’anomena percepció: la nostra experiència d’un cos és en realitat una construcció de la nostra ment; però també ho és la nostra imaginació, que és capaç de crear en la nostra ment una idea complexa derivada d’idees simples que són combinades a marge de la informació de l’exterior: la idea de muntanya daurada, que Descartes anomena factícia (és a dir, feta per nosaltres). En tant que producte de la ment, aquestes idees no aporten garantia de correspondència amb el món (llevat de la idea de substància, com més endavant s’explica).
    • Locke compta amb el caràcter ordenador de Déu, però fins aquí no ha justificat la seva existència.
  • Finalment, ens trobem amb la idea de substància, que és complexa però especial: les substàncies són idees complexes que són arquetips, i es trobem fora de nosaltres, diu.
    • Locke admet que pot haver errades de correspondència entre les nostres idees i els arquetips reals i externs, i que aquí rau la dificultat de conèixer la realitat, perquè de vegades simplifiquem les nostres idees dels 5 arquetips reals (duresa, solidesa, extensió, forma, moviment, les cinc qualitats primàries), que poden ser més complexos del que pensem.
    • Això passa perquè no tenim accés a la constitució real de les substàncies, només lliguem les idees simples que se’n deriven per arribar a construir una còpia imperfecta de l’objecte real.
    • Aquest seria el coneixement possible, que no va més enllà de la còpia empírica de les substàncies. O podem accedir als arquetips reals.


Auto Cad Tutorials