RESUM DEL PENSAMENT DE MARX

El punt de partida de Marx és, com en el cas de gairebé qualsevol filòsof del segle XIX, Hegel, hereu d’una concepció de la realitat anomenada idealisme, i vinculada a la idea de progrés històric basat en una dinàmica anomenada dialèctica, per la qual dos elements contraposats i necessaris (tesi-antítesi) estableixen un tipus de relació que genera una resposta de la realitat per tal de resoldre la contradicció (síntesi) que suposa un grau de perfecció en la realitat, fins arribar a un estat superior de qual no es pot passar, i que a nivell històric i social suposa el màxim progrés assolible. Per a Hegel, aquest procés es desenvolupa en un sentit ideal, i el màxim assolit representa la seva societat, la burgesa i l’Estat prussià.

Cal afegir-hi que a partir d’aquí, la filosofia política occidental té dos components derivats de Hegel, un a la dreta (totalitarisme) i un altre a l’esquerra (l’esquerra hegeliana), on trobarem el jove Marx.

Marx pren les idees hegelianes i les transforma:

• La realitat no és ideal, sinó material.
• La part ideal de la realitat és la cultura i la ideologia, que assumeix el paper de superestructura, és a dir, d’element legitimador de la forma de la realitat vigent en cada moment. Aquesta superestructura és causada per la part material de la realitat. Aquesta és la reflexió que fa de Marx un filòsof de la sospita: la ideologia vigent acaba sent la interpretació oficial de la realitat per ocultar les contradiccions vigents en l’estructura econòmica i social. Hi ha un vídeo de Zizek molt interessant: la perversió de la ideologia.
• La part material de la realitat són les relacions econòmiques, que a la vegada suposen unes determinades relacions polítiques.
• Les contradiccions són entre les relacions materials dels éssers humans, concretament en l’àmbit econòmic, és a dir, les relacions de producció.
• L’ésser humà, en aquest sentit, només s’entén de forma social, com a ens col·lectiu sotmès a les forces impersonals de l’estructura econòmica.
• Per a Marx, l’individu es realitza com a persona en el treball, però el treball sota les condicions imposades per l’estructura econòmica (relacions de producció) el condueix a la alienació (ampliació).
• Aquestes contradiccions són el resultat de l’oposició entre els interessos de les diferents classes socials de cada època (lluita de classes), en relació a les formes econòmiques concretes que els hi pertoquen.
• La dinàmica històrica és el fruit del resultat de l’oposició entre les classes, i cada etapa és superada per la següent perquè suposa una millora (social i política) en el resultat d’aquella oposició (progrés). Vegeu el següent quadre: la concepció marxista de la història.
• La història no ha arribat al final en la etapa burgesa, perquè no s’ha acabat el procés d’oposició entre classes socials: el proletariat és la nova antítesi de la qual esdevindrà una nova societat, millor que la present, amb unes relacions de producció, econòmiques i polítiques que suposaran la fi de les classes socials i la neutralització de la dinàmica dialèctica, és a dir, la fi de la història: una societat estable perquè no estarà sotmesa a contradiccions. Això és el materialisme històric o dialèctic.
• La realitat no és pot canviar a propòsit, els filòsofs no podem modificar el nucli de la realitat, és a dir, no es pot variar la història (determinisme dialèctic i econòmic). Però el coneixement de la realitat permetrà intervenir en la dinàmica dialèctica: accelerar o frenar el procés (materialisme científic, és a dir, una mena de sociologia científica); a diferència dels socialistes utòpics, Marx fa propostes a partir d’un coneixement científic de la realitat.
• L’acceleració del procés dialèctic és l’equivalent a provocar les condicions adients perquè esclati la revolució: és a dir, intensificar les contradiccions entre les parts oposades de la realitat (burgesia-proletariat), per tensar a dialèctica. D’aquí el lema leninista “quant pitjor, millor”.
• El resultat de l’acció sobre la realitat és l’assoliment d’una societat utòpica, és a dir, que ja no és perfectible. Arribem a aquí a partir del coneixement de la realitat, no d’aspiracions utòpiques sense fonament en la realitat.
• Abans de l’assoliment de la societat comunista, on tothom és igual i lliure, on no hi cal l’Estat, s’ha de passar per un període de transició, anomenat per Marx dictadura del proletariat, durant el qual es consolidarien els elements polítics i econòmics necessaris per garantir l’arribada de la societat comunista. Aquest període no queda ben definit en el pensament de Marx, però els seus hereus el van aprofitar al màxim, fins al punt que la Revolució soviètica el va convertir en una fita en comptes d’un mitjà.
• Però no espot fer la revolució obrera en una societat que no ha passat pels estadis previs, és a dir, no podem fer la revolució socialista es una societat que encara manté estructures econòmiques i superestructures ideològiques pròpies del feudalisme. Això és el que passava a Rússia a principis del segle XX, i tot i això va passar per una revolució burgesa i una de proletària en menys de dues dècades: fruit de l’acceleració (Lenin).
• Quan va morir Marx, el capitalisme estava passant per un moment que no encaixava en les seves previsions: havia aconseguit un èxit important, i per a evitar la revolució va començar a fer concessions als obrers. Els marxistes van haver de reformular les idees de Marx, per adaptar-les a la nova situació: se’ls coneix com a reformistes o també revisionistes (generalment partidaris de la socialdemocràcia, en comptes de la revolució).