LA CRÍTICA A LA MORAL EN NIETZSCHE (1)

La transvaloració dels valors

La idea de la mort de Déu no es refereix només al descrèdit de la fe cristiana o jueva després de la Il·lustració, sinó a la caiguda dels valors morals en general: raó, progrés, veritat, ciència, Estat, etc. Aquest tema serà central en dues obres de Nietzsche, Així parlà Zarathustra i La genealogia de la moral.

En La genealogia de la moral, després d’una crítica als moralistes utilitaristes (part I, caps. 1-3), Nietzsche inicia una crítica de la moral vigent (judeocristiana) a partir de l'estudi de l'origen dels principis morals arcaics, i com aquests es van trastocar a partir de l'acció dels sacerdots. De la mateixa manera que ha fet una genealogia de la veritat, Nietzsche fa una genealogia de la moral, és a dir, una anàlisi de l’origen de la moral tradicional des de la moral arcaica:

Els bons arcaics                                         Els dolents arcaics

alegres                                                         febles

forts                                                             malalts

sans                                                              miserables

vigorosos

actius

La genealogia de la moral té una part d’estudi etimològic, que Nietzsche presenta com a prova del canvi de valors que va esdevenir en temps arcaics (Genealogia, part I, caps. 4-5 i també 10). Primer, en referència a l’alemany:

Noble                        Vulgar

Aristocràtic              plebeu

Elevat                        baix

Superior                   inferior

                                   Simple (schlicht)

                                   Dolent (schlecht)

Bo (gut, associat a got, Déu, i als invasors, els godes)

En altres llengües, com el grec:

Noble (esthlós), el que és, el real, el veritable

Poderosos                                        dolent (kakós)

Senyors                                            poruc (deilós)

Els que manen

Els arya

Els rics

Es propietaris

Els veraços                                      els mentiders

Ells bons (agathós)

Els purs (nets)                                els impurs (bruts)

En llatí:

Bons (bonus, guerrer, varó de la disputa)       Dolent (malus, associat al grec melas, negre, niger en llatí); referència als habitants pre-aris d’Itàlia.

Duonus (enfrontament), bellum (guerra), paraules llatines associades a bonus.

Aquest exercici etimològic és necessari, segons Nietzsche, perquè la cultura moderna, democratitzadora, ha separat les paraules que antigament anaven associades i ha oblidat la relació que hi havia (entre popular, simple i dolent, per exemple). La diferència entre bo i dolent era, en aquell moment arcaic, estamental, que no és el mateix que moral. Ha estat a casta sacerdotal qui ha fet aquesta relació moralitzant entre les paraules, invertint els valors (Genealogia, part. I, cap. 6).

Per a Nietzsche, la casta sacerdotal (una mena d’aristocràcia arcaica), va invertir els significats inicials, basats en una relació material amb els fets (una persona pura és aquella que es renta i està sana), per afegir una relació molt més simbòlica (una persona pura és aquella moralment bona). Aquest és l’inici del procés de transvaloració dels valors (que equival a canviar uns valors per uns altres, i no a absència de valors), a causa d’una malaltia dels sacerdots, una neurastènia intestinal que els fa incubar idees insanes i els genera una gran hostilitat vers tot allò material, sensual, etc., així com una afinitat vers el misticisme, la metafísica, la incubació d’idees. En conseqüència, la casta sacerdotal esdevé profunda i malvada, que és també una forma especial de superioritat.

Els valors aristocràtics són:

• Tenir una constitució física poderosa
• Salut desbordant
• Amor per a guerra i l’aventura, la caça i les baralles
• Estima per la dansa
• Llibertat de moviment
• Autoafirmació, el valor és un sí a si mateix
• Ser bo és ser noble, poderós, bell i feliç (res d’això es pot separar)
• Ser noble vol dir estimat per Déu

Els valors sacerdotals són:

• Odiar tot allò aristocràtic, són uns malvats i Déu no els estima
• Els bons són els plebeus, els miserables, , els malats, els impotents, els que pateixen, els indigents, els deformes, els piadosos
• Déu estima els bons.

Aquesta és la transvaloració dels valors aristocràtics: els sacerdots, impotents davant la força del arya, els minusvaloren, els odien i desitgen venjar-se; és una mena de ressentiment el que els impulsa, una reacció, un odi creador d’ideals. Aquest canvi de valors va ser iniciat pes sacerdots jueus (Genealogia, part. I, 7).

Les religions monoteistes fan una inversió dels valors arcaics: el sacerdot jueu (i Jesús també) canvia els valors, els bons són ara els mansos, els submisos, els humils, resignats i compassius, que accepten el dolor a canvi d’una promesa d’eternitat després de la mort (i per això esperen la mort). Jesús de Nazaret, tot i haver estat sacrificat pels jueus, és el portador del mateix missatge de redempció dels febles, pobres, malats, pecadors i viciosos. Jesús sacrificat pels jueus no és més que un esquer seductor (Genealogia, part. I, cap. 8).