ORIGEN MITOLÒGIC DE LA PSICOLOGIA

Cal diferenciar entre els inicis de l'interès pel coneixement del món interior o mental de l'ésser humà, i el desenvolupament de la psicologia com a ciència. El primer correspon a èpoques antigues, arcaiques, i el segon correspon a temps més recents, des de mitjans del segle XIX. Per això, Hermann Ebbinghaus diu que “la psicoogia té un ampli passat i una història curta”.

L'origen de la psicologia té una relació directa amb el seu nom: psico-logia:

                                    psyché                                     logos

                                    ànima                                       coneixement

                                    alè

                                    vida

El nom psicologia es va assignar modernament, però reflecteix que l'interès per les coses del món interior és tan antic com l'humà mateix. Així, la consciència d'aquest món interior és mitològica, la convicció que tenim a dintre una cosa que és nosaltres mateixos que sembla diferent del cos, en tant que sembla ser la seu de procesos no materials (no pròpiament procesos psíquics).

Això ens obliga a revisar algunes idees mitològiques sobre l'ànima, la psyché. Primer de tot, anem a algunes paraules molt relacionades amb la mitologia de l'ànima grega (inicialment dintre de l'antropologia homèrica, una de les primeres interpretacions sobre l'ànima):

• Psyché equival a allò que té l'home viu, animat, és a dir, ànima. És el jo vivent, que té voluntat. Per a la concepció homèrica, és la seu de les emocions (valor, passió, compassió, ansietat, apetit animal), que componen el jo emocional.
• Soma, és a dir, allò corporal. En aquest moment no n'hi ha massa contradicció entre cos i ànima, en tots dos resideix el jo, fins i tot en relació amb el cadàver i la seva ànima, que mai no s'acaben de separar. Es pot rastrejar en Píndar i els himnes homèrics, entre els segles VI i V a. C.
• Thymós, és a dir, l'ànim o força vital, l'excitació, la fogositat, la força muscular, els impulsos que caracteritzen la vida.
• Phrénes, membrana, és a dir, les entranyes, vísceres, el diafragma. Relacionat amb prapídes.
• Ker, Kardíe, Kradíe, el cor. També étor.
• Nóos (noús), o raó. En realitat, la relació entre psyché i raó (nóos) només s'esmenta clarament a partir de Plató.

Concepció homèrica de l'anima (original grega)

En la concepció pre-platònica, l'ànima connota “quelcom misteriós i estrany” que ocupa un lloc profund en el cos humà, des d'on parla al jo corporal “amb una veu que li és pròpia”. Però no hi ha cap separació essencial entre una i l'altre.

En la concepció homèrica (jònica, també), abans del segle V a. C., la paraula psyché no té cap connotació metafísica, no és una entitat independent i presonera del cos, sinó simplement la vida del cos, i en ell es troba perfectament, com a casa.

• Sobreviu a la mort del cos, però no li agrada deixar-lo: “y el alma, de los miembros volando, al Hades marchóse, su destino llorando...” (Homer, Ilíada 16 855-875; 22 361-363).
• En la concepció homèrica no s'indica on es troba l'ànima, tot i que semba connectada amb la respiració (alè), però no reduïda a aquesta funció vital.
• Està connectada amb el thymós, energia vital, ànim que abandona a la persona ferida de mort.
• Connexió amb el diafragma (phrénes), a sota del cor i els pulmons. Una ferida profunda aquí pot provocar la pèrdua de la psyché.
• Ànima com a imatge dels cossos morts, els cadàvers; els morts se'ns apareixen en somnis sota la forma de cadàver-ànima.
• Les ànimes van a parar a l'inframon.

Concepció òrfico-apol·línia de l'ànima

Dodds diu que la versió puritana de l'ànima va entrar molt aviat en la cultura grega, i és d'origen indoeuropeu, nòrdic, d'Àsia Central i Sibèria, “una gota de sang aliena en les venes dels grecs” de Jònia.

Vinculada a la cultura xamànica, que es pot restrejar fins arribar a Indonèsia (Eliade també en parla). El xaman és un tipus que, per diverses causes pot arribar a manifestar una mena de dissociació entre cos i ment, un estat de tràngol (trance) o èxtasi, o el que podríem anomenar viatges psíquics. Aquestes idees no-gregues entren en Grècia pel nord, per la Tràcia. Per això hi ha una gran víncle amb els hiperboris, un poble del nord, mític, que representa una visió idealitzada o paradisíaca pels grecs.

• El culte a Apol·lo està vinculat als hiperboris. Apol·lo és una divinitat tràcia (nord de Grècia) caracteritzada per la seva puresa sexual, poders musicals y capacitat profètica (Kirk & Raven). 
• Els hiperboris són xamans, viatgen sobre fletxes (símbol d'Apol·lo), cosa que també fan les ànimes entre els xamans siberians. És el cas d'Abaris.

En el món grec trobem el xamanisme representat en el cas de la Pítia, sacerdotessa de l'Oracle de Delfos, dedicat al culte d'Apol·lo, un deu vinculat també al xamanisme nòrdic. La Pítia fa de medium entre el déu i l'humà que demana consell, i per realtzar aquesta connexió, pren una poció que la transporta a un d'aquests viatges o deliris pítics.

Com és aquesta ànima:

• L'ànima és una mena de jo ocult d'origen diví, estrany al cos, que es manifesta quan el cos dorm (somnis), perd la consciència, entra en èxtasi o és a prop de la mort. Curiosament, aquesta concepció també apareix en Homer (Ilíada 5 655).
• Cos i ànima són natures contràries:

◦      Cos és matèria, brut.

◦      Ànima, immaterial, pura, divina.

L'orfisme és la culminació grega d'aquestes idees d'origen nòrdic. Antropogonies vinculades a Cronos, i després vinculades als posteriors desenvolupaments de la filosofia grega (Pitàgores i Plató), com per exemple les castes humanes que, en Plató, fan plena referència a les primeres races humanes (or, plata, bronze, ferro, etc.).

Què és, però, l’orfisme? Es tracta d’una perspectiva molt més moderna que la jònica, vinculada a rituals iniciàtics que combinen el culte a Apol·lo amb creences tràcies sobre la reencarnació. Apol·lo és pare d'Orfeu, engendrat d'una dona hiperbòria.

Segons aquesta tradició, que no presenta un cos doctrinal homogeni, l’ànima humana neix del cos de Zagreu, fill de Zeus i Persèfone, que va ser devorat pels titans, fills de Gea (la terra); en ser morts aquests per la força del raig de Zeus, i les seves cendres dispersades arreu, de les seves restes van néixer els humans després. Aleshores, ja que els titans havien menjat carn divina, l’home que se’n derivà té en el seu ésser una part també divina, l’ànima, tancada en un cos material i malvat.

Més encara, com que l’ànima té una essència divina, ha d’aprofitar la vida material per alliberar-se de la seva presó i superar el cicle de transmigracions d’un cos a un altre, fins a trencar-lo i no tornar a reencarnar-se; la vida, per a l’orfisme és, doncs, una aspiració de mort (tan diferent de la vida homèrica), una negació de la vida material perquè la veritable vida és més enllà del món sensible.

D’aquí es deriven els rituals òrfics: purificadors, de caràcter fisiològic, sexual, litúrgic, etc.

---

Fonts: Dodds, Los griegos y lo irracional; Alfonso Ortega, “Homero. Primeras representaciones griegas sobre el alma”, en Myrtia 23, 2008, pp. 9-15 (Universidad de Murcia).