L'ANIMA SEGONS PLATÓ

A partir de Plató assistim a la formulació de problemes filosofics que tenen implicacions psicològiques, en tant que intervé en ells el concepte d'ànima:

• Quin és el fonament del coneixement?
• Són diferents la ment i el cos?

Aquests problemes ja s'havien insinuat en filosofies anteriors, però a partir d'ara seran més presents. Plató es fa ressò de tots dos.

Quant al problema del coneixement, podem dir que:

• Observem el món i identifiquem els seus objectes, que agrupem en conjunts d'objectes semblants, les classes, a les quals posem noms: ocells, taules, cotxes, humans.
• Tots els objectes que pertanyen a aquesta classe tenen assignat el nom de la classe, com una etiqueta que recull tot un conjunt de característiques semblants, que fan que l'objecte pugui pertànyer a la classe.
• Aquesta etiqueta és un nom, amb el qual podem assenyaler l'objecte concret.

Fins aquí podem dir que aquest és el procés normal pel qual lliguem les coses del món amb el llenguatge. Tanmateix, hi ha dos possibilitats molt oposades:

• Innatisme: podem identificar els objectes perquè nosaltres ja tenim a dintre l'etiqueta que els agrupa segons característiques comunes, amb la qual comparem els diferents objectes que veiem i els classifiquem adequadament. Aquesta és la teoria platònica del coneixement, i serà la base de les diverses teories racionalistes (totes elles necessiten algun element que sigui innat: potser no cal suposar que portem a dintre totes les etiquetes de totes les classes, però si algunes d'essencials per comença a establir classificacions, com ara l'associació d'objectes que se semblen tot i no ser exactament iguals).
• Ambientalisme: en la nostra ment no hi ha res previ a tota experiència de les coses (tabula rasa), però l'experiència dels objectes va omplint la ment de coses, idees que podem agrupar per semblança. Aristòtil ja enceta aquesta línia epistemològica, que és portada a la seva màxima expressió per l'empirisme anglès, en mans de Locke.

Per a Plató, l'experiència no és suficient per explicar com podem conèixer el món, les coses del món. Per això postula que les etiquetes les tenim a dintre nostre:

• L'etiqueta (nom) gos s'aplica a tots els objectes que concorden amb el seu significat i s'assemblen a la idea de gos, tot i que els objectes particulars són tots ells diferents entre sí i de la idea de gos que fem servir com a etiqueta, que és el gos ideal, el que manifesta l'essència de ser gos.
• Aquesta etiqueta existeix malgrat que tots els objectes gos deixessin d'existir.
• Podem aplicar-la a nous objectes gos que descobrim en el món, per exemple, qual ens trobem un gos com els chou-chou.
• L'etiqueta ideal no es correspon amb cap objecte particular.

Tenim un problema: què passa quan trobem un animal amb característiques que no ens permeten dir a quina classe d'animals l'adscribim? Per exemple, l'ornitorrinc.

En la teoria de les idees de Plató, aquestes etiquetes són innates i romanen a la nostra ment. La relació entre les idees i els objectes és jeràrquica: les etiquetes són reals, els objectes són aparences i entre ambues coses s'estableix una relació de participació o semblança. Per explicar com funciona el coneixement i conciliar la seva teoria amb els fets de l'aprenentatge del nom de les coses, Plató explica que l'ànima s'incorpora al cos i oblida el que ha vist al món de les idees (contemplació), i aleshores cal l'experiència per recordar-les (reminiscència, anàmnesi). Això implica que l'ànima és una entitat immaterial separable del cos i que sobreviu a la mort d'aquest, que torna al món de les idees i després s'incorpora a un altre cos.

Quant al problema de la ment i el cos, cal afrontar la quëstió de les seves diferents natures, almenys en primera instància. En tant que Plató necessita les idees com a etiquetes que posem als objectes del món, i les idees són objectes de la ment (ànima, en el seu sentit racional), ha d'idear algun mecanisme perquè l'ànima pugui explicar com funciona el coneixement, atès que sembla que aprenem sense saber-ne res i Plató sosté que ja ho coneixem tot. Plató ha de lligar el fet que l'ànima ja coneix les etiquetes i pot transmetre al cos aquesta informació, atès que l'ànima és la seu de l'intel·lecte, de la racionalitat. En aquest punt, Plató té al seu abast les idees dels òrfics i pitagòrics, i dels homèrics també. D'alguna manera no ha de fer front a una radical diferència entre cos i ànima, que sempre s'han suposat en connexió. Però aquest problema generarà més tensions més endavant, quan el racionalisme i l'innatisme arribin a separar aquestes instàncies, psyché i sóma sota la forma de substàncies.

L'ànima en Plató és un element per explicar la realitat, el coneixement, i la ciutat ideal. Tot està lligat al voltant de l'ànima platònica: l'ànima connecta amb l'ésser, coneix la realitat, i la transmet a l'ésser que habita, i en tant que aquest ésser pot desitjar conèixer la veritat, és fa millor i s'apropa a la idea de bé, cosa que el predisposa a la bona acció, ètica i política.

Plató recull la versió puritana de l'ànima, reelaborada a través del pitagorisme i l'orfisme:

• L'ànima és quelcom independent del cos.
• Té una vida anterior al cos, i tindrà una vida posterior a laseva mort.
• És la seu de l'estructura psíquica de l'humà, però considerant només la part racional.
• El cos (soma) és material, es disol i corromp; és la seu de la vida irracional i emocional.

Aquesta concepció és complementa amb la idea tripartita de l'ànima, que és un repartiment dels impulsos humans en el cos:

Raó                                Intel·lecció                  Cognició           Cap

Voluntat                       Afectes                                                     Pit

Desig                             Apetits                                                     Ventre

Plató ho explica mitjançant el mite del carro alat: textos i il·lustració, i quadre amb implicacions polítiques.

A efectes psicològics, la concepció platònica suposa que la part racional de l'ànima controla les altres dues. La raó es converteix en una instància superior sobre la vida mental del ésser humà. Aquesta concepció serà molt important per al cristianisme i el racionalisme modern.

En la psicologia empirista moderna (l'associacionisme britànic) trobarem una primera reivindicació dels elements emocionals, com a instànciues indispensables per a una vida psíquica i moral adequades.

Més endavant, Nietzsche denunciarà el predomini de la raó sobre l'emoció com a causa de la decadència de la cultura occidental, fonamentada en quelcom tan contrari a la natura humana.

Per ampliar aquesta informació: enllaç.