SPINOZA I LA FELICITAT

Avui, que s’imposa la cultura de l’esforç i l’esperit emprenedor, potser Spinoza no podria ser presentat com a model a imitar, perquè el seu exemple no és precisament modèlic: treballa poc, el suficient per mantenir-se, i la resta del temps gaudeix del que vol, en el seu cas, ser filòsof i amant del saber. Des d’un punt de vista estrictament econòmic, avui diríem que Spinoza era un “gandul” que desaprofitava les “energies” que la societat hi havia invertit: la repercussió econòmica de l’activitat d’Spinoza fou efectivament molt minsa. És un exemple clar que il·lustra la manera com la societat, ahir i avui, demana a la filosofia un rendiment econòmic immediat a canvi de “mantenir” els filòsofs. Spinoza fins i tot rebutjà la possibilitat d’obtenir una ciutadella més robusta on arrecerar-se quan, l’any 1673, la Universitat de Heidelberg li oferí una càtedra que ell no acceptà perquè li hauria exigit manifestar públicament una fe religiosa que no compartia. Prefereix mantenir la seva llibertat intel·lectual al marge de totes les pressions mundanes. Efectivament, la universitat ofereix una protecció molt benvinguda per la filosofia, però condicionada, i Spinoza decideix no pagar cap taxa addicional per tal de mantenir la seva independència.

Des d’un punt de vista ètic, les decisions personals d’Spinoza deriven de la seva concepció de la vida intel·lectual com a camí vers la felicitat i el creixement personal. La vida no és una empresa de la qual hàgim d’obtenir rendiment crematístic, sinó felicitat i llibertat. I Spinoza creu fermament que un dels camins per ser feliç s’obre pas lluny de les coses materials, i exigeix en canvi el coneixement d’un mateix, com també Sòcrates havia dit. A la part cinquena del seu principal llibre, l’Ètica demostrada geomètricament, es poden trobar moltes de les seves creences existencials. Spinoza s’afanya a transformar-ho tot en pensament perquè l’ordre mental es pot controlar totalment, atès que se sotmet a la voluntat de l’ànima. Com havia dit Descartes, podem disposar totalment del nostres pensaments, i encara que la resta se’ns escapi, almenys ens queda això, que, a més, pot ser font de felicitat.

No es tracta, però, de fugir del món i cercar la felicitat en el més enllà com a compensació per algun tipus d’incapacitat. No hi ha negació de la matèria en l’afirmació spinoziana de la felicitat espiritual. A l’inici del seu Tractat de l’esmena de l’enteniment, que és una mena de discurs del mètode, escrit també en primera persona i publicat pòstumament, fins i tot amb una moral provisional potser més atrevida que la cartesiana, Spinoza pren en consideració els possibles camins vers la felicitat, i en troba tres: la riquesa, els honors i el plaer (incloent-hi el sexual). Són tres camins a l’abast dels éssers humans dins dels dominis de la vida material, però Spinoza hi troba un inconvenient: que no són segurs per massa contingents, depenen de molts factors externs que no estan sempre a l’abast de la voluntat. No diu pas que siguin denigrants, ni inferiors, ni immorals, sinó que no són segurs i que, per tant, la promesa de felicitat és, com a poc, incerta. Per obtenir-los cal invertir-hi temps i esforç sense cap certesa que la inversió serà rendible. És per això que els humans acabem patint: perquè no tots els nostres afanys es veuen compensats totalment amb la dosi suficient de felicitat. I quan n’aconseguim una mica, alguna altra força terrenal ens amenaça de desposseir-nos-en.

 Tanmateix, hi ha una altra via molt més segura: la recerca del coneixement. Tampoc no diu Spinoza que aquesta via sigui superior (com sí que ho van dir Parmènides i Plató, entre d’altres), sinó que és més segura perquè la consecució només depèn de nosaltres mateixos. Sigui com sigui, cal escollir: o bé ens llancem al món, a veure què en surt, o bé ens retirem a l’estudi; no podem triar les dues vies alhora perquè són divergents.

Assolir la felicitat, tant en el món material com a través del coneixement, demana temps; el camí del món exigeix tant de temps que no en deixa gens per a l’altre; per contrapartida, el món li fa nosa a l’esperit que vol volar. D’altra banda, val a dir que resulta força difícil conciliar el gaudi del món amb l’ànsia filosòfica: a voltes una idea t’obliga a llevar-te a mitja nit per deixar-la per escrit i t’esvaeix la son, per més que a l’endemà t’hagis de llevar d’hora.

---

FONT: 

• Spinoza, Tractat de l’esmena de l’enteniment, Paràgrafs 1 al 17, segons l’edició catalana d’Edicions 62, Barcelona, 1991, pàgs. 59-66.