NIETZSCHE I LA CRÍTICA DE LA CULTURA

La crítica de la cultura en El naixement de la tragèdia (1872)

“La història racional d’Occident és un acte de traïció a la unitat vital que representava la tragèdia grega”, diu Nietzsche.

En la tragèdia clàssica (Sòfocles, Esquil) hi havia una unitat basada en l’equilibri de dues forces antagòniques:

• La força apol·línia: equilibri, ordre harmonia, serenitat, raó, límit, virtuts (Apol·lo).
• La força dionisíaca: embriaguesa, excés, passió, fecunditat, matèria indiferenciada, caos, intuïció, vida (Dionisos).

L’evolució de la tragèdia grega condueix fins a la separació d’aquestes forces i el predomini d’una d’elles, l’apol·línia, en mans d’Eurípides: dóna prioritat a l’ordre sobre el caos, etc. La tragèdia mor quan la dialèctica Apol·lo-Dionisos no es desferma entre l’obscè i l’escenari (cor), sino entre l’escenari i el públic, quan s’expressa el que el públic necessita sentir, quan el cor deixa de cantar les veritats profundes.

Per a Nietzsche, Sòcrates és el primer a fer aquest pas: va dir que hi havia una veritat, i que aquesta només podia ser racional, i que era preferible la mort a la vida.

Però la historiografia europea no ha recollit aquest canvi, la imatge que hi havia de Grècia en temps de Nietzsche era com si l’apol·lini hagués estat sempre: harmonia, serenitat, racionalisme, jovialitat, etc. Aquesta idea estava basada en l’anàlisi de l’escultura i l’arquitectura de les restes arqueològiques, que presenten aquests trets d’harmonia i equilibri, dels quals els investigadors havien deduït que la vida dels homes grecs havia de tenir aquests mateixos trets. Per això Nietzsche diu que la imatge tradicional de la cultura grega és apol·línia.

La seva obra El naixement de la tragèdia és un intent de restaurar la veritable imatge de la cultura grega, de mostrar el fet d’aquell trencament en temps de Sòcrates. Al llarg del text, Nietzsche explica el significat dels conceptes d’Apol·lo i Dionisos com a figures que representen els instints artístics i vitals, relacionats amb la vida dels homes.

Nietzsche estableix una relació dels conceptes vinculats a cadascun dels dos elements antagònics (caps. 1-4 del Naixement):

            APOL·LO                                                     DIONISOS

            son (dormir)                                               embriaguesa

            caminar                                                       ballar

            ritme                                                            melodia pura

            concepte                                                      cosa

            èpica (Homer)                                           lírica (Arquíloc)

            art plàstic                                                   música

            ordre                                                           caos

            mesura                                                       excés

            artista                                                         obra d’art

            jovialitat                                                    pessimisme

            benestar                                                    alegria

            actor                                                          cor

            escenari                                                    obscè

            il·lusió                                                       veritat pura (Silenos)

            imatge                                                       gest

            decadència                                               fortalesa

            raó                                                              instint

            ressentiment                                            sentiment

            bondat                                                       noblesa

            conservació                                              creació

            senilitat                                                    joventut

            lògica                                                        entusiasme

            pràctic                                                      estètic

            democràcia                                             aristocràcia

            religió                                                      ateisme

            dona                                                        home

            Lluna (llum reflectida)                        Sol (llum emesa)

És important tenir present que Nietzsche no proposa haver d’escollir entre un o l’altre, sinó que denuncia que la cultura occidental ho ha fet, i ha deixat de banda aquella síntesi pre-socràtica que permetia superar la polaritat entre ambdós elements antagònics, amb l’exemple de la tragèdia clàssica, en la que es representava individualment, en un actor (Apol·lo) el dolor primigeni (Dionisos), aconseguint així una transformació d’aquell dolor en bellesa, que situava l’espectador davant aquest dolor des d’una nova perspectiva.

El que Nietzsche critica és la negació total del dolor (la negació d’una part essencial de la vida), l’afirmació d’Apol·lo sobre Dionisos, la transformació de la tragèdia en comèdia en mans d’Eurípides.

El sentit tràgic de la vida

A partir d’aquí s’entén la necessitat d’una reafirmació del sentit tràgic de la vida, des d’una perspectiva dionisíaca que vingui a compensar l’excés de l’apol·lini. I afirma que aquesta concepció ha de ser important també per als seus contemporanis, encara que no siguin grecs, per als homes de qualsevol època.

La vida és un misteri tràgic, sotmesa a la llei del naixement i la mort. El cristianisme ofereix el consol i la resignació mitjançant la fe. Nietzsche proposa afirmar la vida, el valor de la vida, l’acceptació del món com el que és (el misteri del naixement i la mort) en la seva manifestació immediata (els sentits) sense promeses d’un ideal o d’un més enllà. Això permet gaudir plenament de la vida i l’acceptació de les seves misèries, que no són cap prova moral de res, ni tenen cap tipus de transcendència.

Es tracta de sintetitzar la veritat dura de la vida-mort-dolor amb la il·lusió apol·línia de la bellesa, i ser capaços de mantenir aquest ideal estètic sense oblidar les veritats, sense deixar de ser conscients del dolor, afirmar l’ideal de la vida malgrat la mort, que li treu tot sentit, ser conscients d’allò terrible.

La perspectiva del dolor ennobleix, mentre que la comoditat és la decadència. Deixar de mirar la veritat ens lliura a un idealisme inútil, a la idea d’una comoditat no amenaçada, com si pogués ser eterna. Això és la jovialitat que Nietzsche critica davant el pessimisme.