LOCKE I EL DRET A LA REBEL·LIÓ POPULAR

En el capítol 19 del Segon tractat, Locke considera la qüestió de la dissolució del pacte i el risc de rebel·lió (al cap i a la fi, un dret).

Qualsevol alteració unilateral del pacte, des d’un govern o una nova instància de poder (un poder invasor, per exemple), equival a una dissolució del pacte inicial. Hi ha, amés, altres formes de dissolució del pacte:

• Per dissolució del poder legislatiu per la força d’un poder no escollit, que és l’ànima de la societat política, designada pel poble. També pot passar que el poder executiu (monarca) vulgui ocupar el legislatiu i legislar de forma personal, o imposar-li condicions o treure-li atribucions que li corresponen, o lliurar-lo en mans d’un poder estranger. Finalment, podria haver negligència del monarca en les seves funcions, de manera que la societat cau en l’anarquia. En aquests casos, generalment responsabilitat del monarca, els homes queden lliures d’una autoritat que ja no els representa.
• Una segona forma de dissolució deriva del fet que executiu i legislatiu actuïn de forma contrària al pacte, per exemple atemptar contra la llibertat i la propietat, en comptes de protegirla.

En aquests casos, la dissolució del govern implica que el poble queda en llibertat per escollir un altre poder legislador. De fet, aquest dret no es perd mai, cap govern autoritari pot anul·lar el dret del poble a desfer-se de la tirania.

Podríem pensar que hi ha un risc implícit en deixar en mans del poble la responsabilitat de controlar els governs, perquè el poble és ignorant i vol tenir més propietats. Aquesta desconfiança platònica en el poder popular i la democràcia no encaixa en l’esquema de Locke: la gent és més conservadora del que ens pensem, i voldrà protegir les formes originàries. Aquesta resposta només s’entén des de la perspectiva de qui representa el discurs de Locke: la petita i mitjana burgesia comercial anglesa, que aspira a tenir veu en la política del seu país.

És evident que un poble maltractat estarà disposat a la rebel·lió, però cal que el maltractament sigui intens i colpegi el poble perquè aquest s’aixequi contra el poder polític. El poble sol perdonar els errors dels governants, sorprenentment. Però la probabilitat de rebel·lió es redueix si el poble disposa de mecanismes per substituir el legislatiu en cas de fallida del govern en la seva tasca de mantenir el pacte. De fet, el recurs a la força és més propi dels que tenen el poder quan actuen contra el poble.

En definitiva, la rebel·lió del poble contra el poder abusiu dels governs és un dret i no és cap doctrina radical ni provocadora. Seria com admetre que un home honrat no pot plantar cara als lladres. El bé de a comunitat és incompatible amb la voluntat incontrolada dels governants, i el poble te dret a aixecar-se contra aquests.