PARA VIVIR BIEN

"Pero los oligárquicos no dicen lo más importante: si los hombres han formado una comunidad y se han reunido por las riquezas, participan de la ciudad en la misma medida en que participan de la riqueza, de modo que el argumento de los oligárquicos parecería tener fuerza (pues no es justo que participe de las cien minas el que ha aportado una igual que el que ha dado el resto, ni de las minas primitivas ni de sus intereses). Pero los hombres no han formado una comunidad sólo para vivir, sino para vivir bien." Aristóteles, Política III 9

dissabte, 14 de novembre de 2015

LA DIALÈCTICA DE PLATÓ

El procés de reminiscència és més complicat del que sembla, en tant que esdevé un ascens des del món material al món intel·ligible, des de les imatges (còpies de còpies) fins a les FORMES PURES. Això és el procés dialèctic, un mètode d'aproximació a les formes per arribar a allò que cada cosa és en sí, sense passar pels sentits i només per mitjà de la raó.
l      El procediment dialèctic és descrit al llibre VII de la República, 532b-535a (fragment de lectura obligatòria). També es referit en el Fedó i el Fedre.
l      El procediment dialèctic també és referit al Parmènides 135c-137b, pel que fa a la fase descendent del procés, fruit de la revisió platònica de la seva teoria.
El procés dialèctic té dues fases, una ascendent i una altra descendent:
PRIMERA FASE: Reprenem la qüestió de la reminiscència (record del món de les idees): les coses imiten les idees, de manera que el coneixement sensible serveix d'ocasió per al record, de manera que els successius records que les coses ens proporcionen serveixen per anar de la multiplicitat de les sensacions a la unitat de la Idea, en un procés d'anàlisi i síntesi, de divisió i composició, els objectes semblants s'agrupen en classes estables, les idees. Cal tenir present que el món de les aparences no esdevé coneixement sinó opinió (doxa), que aquest no s'adquireix fixant-se en les aparences, sinó pensant en l'ordre de les idees. Es tracta de passar de la multiplicitat de les coses a la unitat de la Idea (síntesi), per així mostrar la Unitat com a fonament de la multiplicitat, i no pas al contrari.  Eros és l'impulsor d'aquesta dinàmica (Fedó 250a i ss).
A partir de la formulació de la República, el procés pren un caire socràtic: preguntes i respostes que segueixen un procés discursiu ascendent, basat en la hipo-tesis (la idea és a sota), un procés d'anàlisi (trencar la Idea en parts per definir-la racionalment, fent servir l'oposició de contraris, la successió dicotòmica, per separar una idea inicial composta en parts més simples). Hom parteix de la Idea per ascendir fins a la Idea Suprema (Bé), passant per tota la jerarquia d'idees per distingir-la de la resta de les idees, sense imatges ni exemples particulars. Conèixer (contemplar) la Idea Suprema serveix per conèixer les altes idees i copsar l'encadenament de totes elles, la seva subjecció a la idea de Bé.
Dos apunts:
l      No hem de confondre això amb el procediment deductiu matemàtic, que es descendent: les demostracions matemàtiques parteixen de l'axioma i són descendents: parteix de supòsits que dóna per bons. La dialèctica te en aquest moment un moviment diferent, ascendent, que cancel·la aquells supòsits, parteix de la ignorància. El model matemàtic és totalment abstracte, però encara depèn del món sensible. No obstant, les matemàtiques són un bon entrenament per al futur filòsof, i això explica el gran desenvolupament de la geometria a la Acadèmia.
l      Aquesta part és d'inspiració socràtica i, a la vegada, deriva d'Heràclit. També remet al procediment antilògic dels sofistes, i amb això té molta cura Plató, advertint del risc de convertir la dialèctica en un joc de llenguatge, a la manera sofista, si es posa en mans del joves, de manera que recomana que aquesta part del procés sigui adreçada a persones madures, majors de trenta anys (República 537d i ss). Plató no vol que la dialèctica sigui només un mètode erístic, de disputa o de raonament formal.
SEGONA FASE: Una vegada assolida la Idea Suprema (Bé), comença el camí descendent per enllaçar la resta de les idees i aconseguir una visió sinòptica del món intel·ligible. Ara es tracta de classificar les idees, de forma deductiva i intuïtiva, habilitat que no és tan fàcil d'adquirir, perquè no es pot ensenyar, com deia Sòcrates. Es tracta de trobar el lloc que correspon a cada Idea en una jerarquia dominada pel Bé, amb la dificultat afegida que les idees no es poden definir amb paraules, llenguatge imperfecte dels mortals, ni es poden mostrar amb exemples particulars. Les idees han de separar-se entre sí per evitar tota confusió, i una vegada discriminades o classificades es tracta de veure com es poden combinar. El problema és, segon Ferrater Mora, que les Idees no són totes clarament distintes (et aquí un problema que Descartes també haurà d'afrontar), sinó que generalment estan lligades unes amb altres i no remeten fàcilment a una sola Idea suprema _el tema de la Unitat de l'Ésser, tant del gust de Parmènides. Per això, Plató proposa una jerarquia de les Idees sota la idea de Bé, per poder fer de la dialèctica una “ciència de la realitat com a tal” (Ferrater Mora).
El camí serà més fàcil si partim de tres idees importants: Bellesa, Amor i Mort:
l      La Bellesa genera Amor, només cal pensar en l'atracció que generen les coses belles, per desprendre's de la part sensible i empírica i arribar a la bellesa de la idea de Bé, i l'atracció que genera (amor platònic).
l      La Mort genera por, però si s'entén que la mort és el camí fins al món de les idees pot servir per superar aquest temor.

El cert és que Plató no arriba a descriure clarament ni detalladament com es desenvolupa el coneixement del món de les idees, llevat per la teoria de la reminiscència i el concepte de participació.



Auto Cad Tutorials