PARA VIVIR BIEN

"Pero los oligárquicos no dicen lo más importante: si los hombres han formado una comunidad y se han reunido por las riquezas, participan de la ciudad en la misma medida en que participan de la riqueza, de modo que el argumento de los oligárquicos parecería tener fuerza (pues no es justo que participe de las cien minas el que ha aportado una igual que el que ha dado el resto, ni de las minas primitivas ni de sus intereses). Pero los hombres no han formado una comunidad sólo para vivir, sino para vivir bien." Aristóteles, Política III 9

dilluns, 2 de novembre de 2015

TEISME, DEISME I FIDEISME

Teisme, deisme i fideisme són postures properes, de fet hom diu que el deisme és un derivat del teisme, i totes dues s'oposen a l'ateisme. Segons el Diccionari de Filosofia de Ferrater Mora:
  • El teisme és una doctrina filo-teològica vigent en els segles XVII i XVIII, segons la qual hem de separar la llei divina (revelada) de la natural (racional; seguint la idea de la doble veritat, ja present en Tomas d'Aquino i els teòlegs medievals). Per als teistes, Déu és una persona creadora de la natura que governa el món, i té un caràcter específic i sobrenatural. Això vol dir que hi ha un ésser espiritual per sobre de la natura, que crea la natura i a nosaltres. Els teistes admeten admeten la Revelació i la Providència com a elements de la realitat (no racional). Aquesta doctrina s'identifica amb l'ortodòxia cristiana.
  • El deisme és una derivació del teisme, però marca una substancial diferència: entén que la llei divina és semblant a la llei natural, i no contempla el caràcter personal de Déu. Els deistes fan una revisió naturalista de la idea de Déu, i pretenen que la teologia ha d'admetre els desenvolupaments científics moderns (molt importants en el segle XVIII). Aquesta postura va rebre moltes crítiques des de la teologia cristiana, que veia en ella la possibilitat de negar l'existència de Déu. La majoria dels deistes eren sospitosos d'ateisme, i lliure-pensadors. Voltaire és el principal exponent d'aquesta postura. Spinoza i els llibertins francesos també (més informació sobre els llibertins).
  • El fideisme és la doctrina que admet la impotència de la raó per entendre les veritats revelades, àmbit exclusiu de la fe, la supremacia de la qual tanca el pas a la raó per a tota indagació teològica. S'oposa al racionalisme i, en la seva forma més radical, a una teologia racional. La fe és suficient, no calen proves racionals. En exponent d'aquesta línia seria Tertulià (155-220 d. C.), que va dir: “Què té Atenes que no tingui Jerusalem?”, per manifestar la suficiència de la fe i el seu rebuig a la tradició intel·lectual clàssica.




Auto Cad Tutorials