PLATÓ: l'ànima i el coneixement

El concepte de l'ànima en la teoria platònica del coneixement

Per a Plató, el coneixement de les idees (FORMES) és possible perquè ja el tenim en la ment, en la raó, en la nostra ànima, sota la forma de conceptes. El procés d'aprenentatge és necessari perquè en néixer ho oblidem tot (anámnesis), i en el món de les aparences hem de ser capaços de recordar allò que hem oblidat (reminiscència).

Hem de tenir present que per a Plató, el coneixement de cap manera és sobre el món de les aparences (com s'ha vist en el símil de la línia), sinó de les coses eternes i perfectes, immutables i per això reals, les idees com a FORMES. Això és un procés de reminiscència perquè recordem quelcom que ja hem vist abans, però no amb els ulls del cos, sinó amb els ulls de l'intel·lecte. I hem vist les formes perquè en algun moment hem estat allà, en el món de les idees, abans de néixer, i després d'haver mort.  En altres paraules: l'ànima és immortal, viatja del cos material a un món immaterial, on té l'ocasió de contemplar les formes, i torna a un altre cos (transmigració), però en arribar-hi oblida el que ha vist i ha de recordar-ho novament per un procediment anomenat dialèctic.

Tot això pot passar perquè l'ànima humana participa del món de les idees d'una manera especial: l'ànima té una natura propera a la divina (mite de Zagreu i la teoria de la transmigració dels pitagòrics). Enllaç a textos pitagòrics sobre l'ànima. 

Quant a Zagreu: l’ànima humana neix del cos de Zagreu, fill de Zeus i Persèfone, que va ser devorat pels titans, fills de Gea (la terra); en ser morts aquests per la força del raig de Zeus, i les seves cendres dispersades arreu, de les seves restes van néixer els humans després. Aleshores, ja que els titans havien menjat carn divina, l’home que se’n deriva té en el seu ésser una part també divina, l’ànima, tancada en un cos material i malvat. Més encara, com que l’ànima té una essència divina, ha d’aprofitar la vida material per alliberar-se de la seva presó i superar el cicle de transmigracions d’un cos a un altre, fins a trencar-lo i no tornar a reencarnar-se; la vida, per a l’orfisme és, doncs, una aspiració de mort (tan diferent de la vida homèrica), una negació de la vida material perquè la veritable vida és més enllà del món sensible. D’aquí es deriven els rituals òrfics: purificadors, de caràcter fisiològic, sexual, litúrgic, etc.

Per fer entendre aquest aspecte de l'ànima humana, Plató recorre novament als mites, a més d'altres arguments:

• Mite del carro alat: Fedre 246a-249b; quadre de les implicacions polítiques de les parts de l'anima: racional, irascible i apetitiva.
• La raó com a element principal: Fedre 249b-250c.
• Mite dels metalls: República 414d-415d. Aquesta divisió també tindrà conseqüències en la teoria política de Plató: els governants estan fets d'or, de plata els guardians, i de bronze els productors, artesans i comerciants. És molt important remarcar que per a Plató, aquesta divisió no és racial, sino que l'ànima dels humans és una barreja dels metalls, només que predomina un sobre els altres, de manera que d'un pare de bronze podria sortir un fill d'or. Els governants no són una casta, sinó que qualsevol que tingui les qualitats per ser governant ho pot ser, d'acord amb el que predomini en la seva ànima.
• Immortalitat de l'ànima: Gòrgies 523a-526b i ss, relacionat amb el mite del judici dels morts; Fedó 107d-108c.
• Les passions de l'ànima: Gòrgies 493a-494a.
• Sobre el concepte de reminiscència (l'esclau que sap geometria): Menó 81c-86a, fragment de l'esclau.
• Etapes dels graus del saber: Fedó 72e-76a.
• Vessants ètico-política i epistemològica del concepte d'ànima platònica: coneixement de la realitat i política.

En definitiva, conèixer és re-conèixer quelcom que ja s'havia vist abans. Plató recorre a aquesta idea per poder explicar l'aprenentatge dels conceptes i l'ús lingüístic que en fem:

• Sabem que la paraula blau es refereix al color del mar, per exemple; sabem que ens referim al color.
• Com podem definir, però, la qualitat color, si només sabem els colors per comparació? Assenyalant un color, ja donem per suposat que ens referim a un color, blau, però només coneixem el blau quan l'assenyalem.
•  Aleshores, això és un cercle lingüístic, i nomé en podem sortir si fem un salt: ja tenim aquests conceptes en la nostra ment, i per això els podem fer servir sense un aprenentatge empíric que és impossible.
• Són idees innates que Plató interpreta com a recordades perquè les hem vist en el món de les idees.
• Plató inaugura així la línia epistemològica de l'idealisme: Descartes (idees innates), Kant (categories transcendentals), tots dos autors faran servir aquest concepte per identificar elements presents en la nostra ment, amb què interpretem el món extern, l'experiència, i sense els quals no hi hauria experiència (això vol dir transcendental, com a condició de possibilitat). Sense la presència de les idees en la nostra ment, recordades en primera instància per l'experiència del món sensible, no podríem identificar els elements d'aquesta experiència: necessitem saber què és color abans d'identificar un color particular.
• Arran d'això, l'impacte de la teoria de les idees de Plató, passant per Aristòtil, la filosofia medieval va recollir el problema dels universals, els noms comuns: són veritablement entitats separades del món sensible, o són simplement idees d'una ment, o simplement els noms que posem a les coses, és a dir, només llenguatge, com havien suggerit els sofistes?