NACIONALISMES

Potser avui és un bon dia per plantejar-se si el nacionalisme és la solució als problemes actuals, com sembla que tothom promet avui, aquí. Barrejar la crisi econòmica amb les aspiracions independentistes no em sembla el millor camí, sinó més aviat una instrumentalització oportunista dels sentiments de molts catalans. 

Per a mi, els nacionalismes tenen un inconvenient que és ben fàcil d'explicar: reclamen el dret a la diferència respecte dels de fora (la nació espanyola davant les nacions europees, la catalana respecte de l'espanyola i les altres nacionalitats dela Península), i a la vegada reclamen la unitat interna, és a dir, la negació del dret de diferència dintre del territori que es reclama com a propi (la diferència entre País Basc i Navarra, per exemple, o el dret dels valencians i mallorquins a sentir-se diferents i no formar part d'un porjecte de Països Catalans). Això representa una contradicció en el discurs ideològic del nacionalisme, perquè el dret a la diferència queda restringit quan es troba amb les fronteres de l'espai propi. Els nacionalismes aspiren a la uniformització interna, a la vegada que necessiten la diferenciació vers l'exterior.

Aquí no hi ha dialèctica que vagi cap a una síntesi, no, simplement es realitza la contradicció a l'hora, cap a dintre i cap a fora, i es realitza perquè el discurs es doblega tant com es vulgui, com feien els nazis. En els nacionalismes no hi ha cap preocupació per la coherència interna; de fet, aquesta actitud és natural en el desenvolupament de totes les ideologies. Des d'aquesta lògica, només són els pobles, units per un sentiment comú de pertinença, els dipositaris de la llibertat; i els individus només són lliures si actuen sota aquesta unitat (aquella unidad de destino en lo universal, però també la unitat del poble català). Aquest discurs oblida, tal vegada a propòsit, que només els individus són subjectes d'això tan eteri que es diu llibertat, la llibertat d'escollir i d'actuar en un marc de possibilitats materials.

I això condueix, tard o d'hora, a l'anul·lació de la llibertat dels individus, màxima expressió del dret a la diferència. La democràcia, entesa coherentment, ha de permetre la màxima realització d'aquest dret en els individus, no en els pobles; son els subjectes individuals els qui han d'actuar políticament, les comunitats només serveixen per canalitzar acords, però no poden ser els subjectes de la política democràtica.