NIETZSCHE I SCHOPENHAUER

Arthur Schopenhauer (1788-1860) és el principal inspirador de Nietzsche, sense perdre de vista la filosofia grega, l'arcaica i la clàssica. Schopenhauer és un romàntic nihilista i pessimista, seguidor del vitalisme derivat d’influències orientals, i Nietzsche assumirà el seu nihilisme però amb caràcter afirmatiu, com a afirmació de la vida.

  

En Schopenhauer es manifesta l'apel·lació a la voluntat de viure, com a força interna (vitalisme) que no es pot explicar amb el llenguatge ni la raó, però que constitueix la realitat del món (com a representació i voluntat). Aquesta voluntat de ser és semblant al connatus de Spinoza. Per a Schopenhauer, com a fenomen som voluntat de viure malgrat saber que estem condemnats a morir, però ell escull renunciar a la vida, anul·lar aquesta voluntat, sota la influència de les seves lectures de filosofia hindú (Upanishads) i budista, per evitar el dolor de ser individu i així no sentir res. Per això es pot dir que Schopenhauer és un pessimista però no un pensador tràgic (Rosset). 

Creu que el món és un ordre malament ajustat, un mecanisme que no funciona bé i que no es pot reajustar. La voluntat humana, però, pot constituir esdeveniments amb els qual dotar-se de sentit i transcendència. El veritable tràgic no necessita dotar-se de cap sentit, atès que el món n’està absolutament mancat. El tràgic només postula l’existència com a esdeveniment atzarós. Aquest serà el camí de Nietzsche, que afirma la voluntat de ser i viure, el dolor de la vida com a condició essencial de l’existència humana, que no s’ha de negar perquè dolor i felicitat són elements inseparables.

Una versió de Schopenhauer, segons Gombrowicz