FILOSOFIA PARA LA BUENA VIDA

Quina és la millor forma de viure? Dit d'una altra manera: creus que vius bé? Com definiríem viure bé? És suficient assegurar-se un “viure bé” individual o hauríem de comptar amb els altres per gaudir més del bé? Les opinions podem ser molt diverses, així que convé trobar algunes idees comunes. De cada grup farem un llistat dels elements que penseu que ens ajuden a viure bé: GRUP A (artistes plàstics):  tenir un treball que t'agradi, no tenir preocupacions, no haver de fer classe, viure en l'abundància, ser ric, tenir, els diners suficients per mantenir-se, tenir salut, aconseguir els teus somnis, viatjar, sortir a la televisió, estar amb la gent que t'estima, fer el que vols, sentir-se bé amb un mateix, gaudir dels amics i la família, aprendre dels errors (equivocar-se), ser positiu i fort, tenir temps per fer el que t'agrada. GRUP D (científics i humanistes):  gaudir de la música, gaudir del silenci, gaudir de la felicitat, evitar el mal, fer espo...

Artículo mío publicado en la revista Libre Pensamiento , nº 84 (otoño 2015, pendiente de publicación) (en esta web:  Libre Pensamiento ), a propósito del sentido que tiene la filosofía como cuerpo de conocimientos teóricos y como reflexión sobre la realidad social, el poder, el ser humano, etc. ¿Qué futuro tiene la filosofía si deja de estar en los planes de estudio del sistema educativo? Un fragmento de Michel Onfray nos aporta una pista:  Podéis pasar una gran parte de vuestra vida, o bien toda vuestra existencia, evitando la filosofía, pues se puede vivir sin ella. Como se puede vivir sin amistad, sin amor, sin arte, sin música. Es posible, aunque siniestro (M. Onfray, Antimanual de filosofía . Madrid, EDAF, 2005, pág. 314). Acceso al texto del artículo: enlace a  drive .

ARGUMENTO DE ARISTÓTELES Si los hombres han formado una comunidad y se han reunido por las riquezas, participan de la ciudad en la misma medida en que participan de la riqueza, de modo que el argumento de los oligárquicos parecería tener fuerza (pues no es justo que participe de las cien minas el que ha aportado una igual que el que ha dado todo el resto, ni de las minas primitivas ni de sus intereses). Pero no han formado una comunidad sólo para vivir, sino para vivir bien (pues en otro caso, habría también ciudades de esclavos y de los demás animales, pero no las hay porque no participan de la felicidad ni de la vida de su elección) ( Política III 9, 5). ARGUMENTO DE EDMUND BURKE En esta corporación todos los hombres tienen los mismos derechos; pero no a cosas iguales. El que sólo aporta cinco chelines a la entidad tiene tanto derecho a ella, en proporción, como el que aporta quinientas libras. Pero no tiene derecho al mismo dividendo del producto del capital común ( R...

El concepte de l'ànima i la teoria ètica de Plató La teoria de l'ànima és el centre de gravetat de la teoria de les idees de Plató, permet entendre el coneixement de la realitat i té implicacions essencials en la teoria política platònica, que és l'objectiu final de la reflexió platònica. Però el bon govern de la ciutat no s'entén sense l'ètica, perquè la ciutat està habitada per individua, i de l'estructura de l'àima d'aquests individus dependrà que l'estructura de la ciutat sigui justa. Per entendre tot això cal tenir presents els mites de l'ànima (carro alat i dels metalls). Els tres llinatges no són només tres funcions socials o polítiques, sinó també tres formes de personalitat individual, fruit de l'estructura tripartita de l'ànima, que pot respondre a les diferents combinacions o predominis d'uan part sobre les altres: Raó (or), orientada al Bé i l'amor de les idees i el coneixement (reflexió, filosofia). La se...

FUENTE: Platón, República  535a-541b

En la política de Plató també hi ha una reflexió sobre la dinàmica dels règims polítics. És un esquema semblant a la realitat i el coneixement, és a dir, un procés de gradació, de degradació des de la perfecció fins a la corrupció, que té a veure amb el tipus d'ànima que governa la ciutat: CIUTAT IDEAL, governen els reis-filòsofs ARISTOCRÀCIA (governen els millors) TIMOCRÀCIA (thymus, governen els guerrers) OLIGARQUIA (governen els rics, plutocràcia) DEMOCRÀCIA (governen les classes populars, extrema llibertat) TIRANIA (govern d’un de sol, basat en la satisfacció dels seus propis desitjos, i extrem esclavatge, màxima degradació) No obstant, la tirania és el lloc adequat per fer el pas a la ciutat ideal, si eduquem un tirà en la filosofia podem revertir el procés i fer-lo filòsof-rei. Per això Plató va anar tres vegades a Sicília.

Per a la crítica a la democràcia en Plató hi ha dos fragments interessants: República 559cd: el pas de l'oligarquia a la democràcia . República 561c-564a: l'ànima democràtica   (on fa referència a la condició dels joves en la família i l’escola, antecedents que poden portar la ciutat a la tirania).

Ja des dels inicis de la República  (II, 368c-376c) es parla de la necessitat que l’ordre social estigui estructurat segons l’estructura de l’ànima, que és el resultat de tres parts: Raó, reflexió, govern de la persona (govern deriva del grec kybernan , que vol dir timoner d’un vaixell, o del carro alat) Voluntat, fogositat Desig, apetits del cos No oblidem, però, que cada persona amaga una estructura anímica determinada, fruit de la combinació d’aquests factors, en la qual sobresurt un d’ells que marca la seva tendència. Aleshores, cada persona pertany a una classe d’homes (or, plata, bronze). I cada classe ocupa un lloc en la societat. Important: ordre social equival també a ordre econòmic. Cada classe té assignat en la ciutat un espai propi que no és compartible amb les altres classes. Una de les principals idees del text esmentat és que ningú ha de dedicar-se a allò que no li pertoca d’acord amb la seva inclinació natural. Aquesta compartimentació és el...

FUENTE: Platón, República  484b-485a

FUENTE: Platón, República  441c-442d

El procés de reminiscència és més complicat del que sembla, en tant que esdevé un ascens des del món material al món intel·ligible, des de les imatges (còpies de còpies) fins a les FORMES PURES. Això és el procés dialèctic, un mètode d'aproximació a les formes per arribar a allò que cada cosa és en sí, sense passar pels sentits i només per mitjà de la raó. l       El procediment dialèctic és descrit al llibre VII de la República , 532b-535a (fragment de lectura obligatòria). També es referit en el Fedó i el Fedre . l       El procediment dialèctic també és referit al Parmènides 135c-137b, pel que fa a la fase descendent del procés, fruit de la revisió platònica de la seva teoria. El procés dialèctic té dues fases, una ascendent i una altra descendent: PRIMERA FASE: Reprenem la qüestió de la reminiscència (record del món de les idees): les coses imiten les idees, de manera que el coneixement sensible serveix d'ocasió per al re...

Aquest tríptic ha estat dissenyat amb la col·laboració del meu alumne  Pablo Bondia .

Filosofia crítica o idealisme crític o trascendental (Kant): síntesi de les anteriors línies de pensament, de fet és una crítica al dogmatisme racionalista (Leibniz) i a l'escepticisme radical de l'empirisme (Hume), que havien tancat el camí per poder explicar el coneixement d'acord amb les noves pautes introduïdes per la ciència experimental des de Newton. Per a Kant, el coneixement no es fonament en l'experiència exclusivament, sinó que l'experiència és interpretada per l'enteniment d'acord amb categories innates: temps, espai, causa, etc. La ment humana posa les condicions prèvies per interpretar l'experiència de forma en forma de lleis universals.

Racionalisme: si l'experiència és dubtosa, cal explicar l'origen de les idees que no poden ser empíriques (Déu, causa, etc.). El racionalisme considera que la raó és la instància adequada per assolir el coneixement. La raó és font i també garantia de coneixement. El mètode dels racionalistes és preferentment la deducció lògica, la filosofia geomètrica, el sil·logisme, etc. Per això ha arribat a tenir conflictes amb la ciència i el seu mètode experimental, basat en la inducció lògica. Generalment, el racionalisme epistemològic va acompanyat de racionalisme metafísic, és a dir, que la realitat té un caràcter racional (per la qual cosa la raó és el millor instrument per conèixer-la. Tot i això, aquestes dues formes de racionalisme es poden presentar una independentment de l'altra. El empiristes no rebutgen la raó, ans al contrari, en algun sentit són racionalistes perquè fan servir la raó per fonamentar algunes conclusions. El principi d...

L'empirisme epistemològic afirma que tot coneixement deriva de l'experiència (bàsicament sensorial). L'experiència també és garantia del coneixement: tot el que coneixem ha de poder ser verificat per la informació dels sentits (proves empíriques). Hi ha la convicció que tota idea (per racional que pugui semblar) ha de referir-se a alguna experiència sensorial per ser acceptada com a idea vàlida. Si no trobem el referent empíric d'una idea, aleshores podem dubtar de la seva veritat. La confiança en l'experiència també esdevé metafísica: no hi ha cap altra realitat que no sigui l'empírica, accessible pels sentits. Això és compatible amb el materialisme (Aristòtil), el mecanicisme (Hobbes), i l'idealisme (Berkeley). El problema d'aquesta postura és el concepte de substància , que per definició es troba al darrere de les qualitats sensorials d'un cos. Hi és realment, la substància? Representants: Aristòtil...

Caldria recordar que hi ha diversos enfocaments sobre la possibilitat del coneixement: Nihilisme: no podem conèixer res, ni tan sols l'ésser (que és). Per exemple, Gòrgies, que en les seves obres ( Sobre la natura o Sobre el no ser ) formula la seva famosa sentència: res no es; res no es pot conèixer; res no es pot comunicar. Més informació sobre Gòrgies en aquest enllaç: introducció a Gòrgies . Res no és: es tracta de la mateixa afirmació d'Heràclit, és a dir, que tot és sotmès a canvi i tot deixa de ser immediatament. Res no es pot conèixer: llenguatge i realitat són àmbit diferents que els homes no poden lligar; el pensament fa servir conceptes, però no pot anar més enllà dels conceptes, del llenguatge. Res no podem dir amb significació que tothom pugui compartir; el llenguatge només transmet paraules, que són els sons, però el significat des quals és privat, subjectiu. Escepticisme: no és possible conèixer la veritat, fins i...

Com garantim el coneixement? Això té relació amb la idea de certesa o de veritat. Necessitem un coneixement que sigui cert, proper a la veritat, lluny del dubte. Per això disposem de la lògica: Mètode inductiu: recull les dades de l'experiència i les vincula a regularitats observades; central en el mètode experimental de la ciència.  Mètode deductiu: desplegament des d'axiomes a partir dels quals hom arriba a conclusions. La matemàtica és el típic exemple de construcció deductiva. Representa el més alt grau de certesa que es pot aconseguir en el coneixement, al preu, però, de no proporcionar-nos un coneixement del món, sinó més aviat abstracte. Tot i això, la matemàtica no ens dóna una certesa absoluta. El teorema de Gödel n'és un exemple (més informació sobre  els teoremes de Gödel ).

Desarrollados por Kurt Gödel (1906-1978) en 1931 (en su tesis doctoral). Son dos los llamados teoremas de la incompletud. El primero afirma que en un sistema aritmético completo (capaz de responder a todas las preguntas), aunque los axiomas que lo fundamentan no sean contradictorios, habrá enunciados que no puedan probarse ni refutarse a partir de ellos (indecidibilidad). El segundo dice que la consistencia del sistema aritmético en cuestión depende de una de esas sentencias indecidibles. En conclusión: nunca se podrá encontrar un sistema axiomático que sea capaz de demostrar todas las verdades matemáticas y ninguna falsedad. Einstein y Gödel

El concepte de l'ànima en la teoria platònica del coneixement Per a Plató, el coneixement de les idees (FORMES) és possible perquè ja el tenim en la ment, en la raó, en la nostra ànima, sota la forma de conceptes. El procés d'aprenentatge és necessari perquè en néixer ho oblidem tot ( anámnesis ), i en el món de les aparences hem de ser capaços de recordar allò que hem oblidat ( reminiscència ). Hem de tenir present que per a Plató, el coneixement de cap manera és sobre el món de les aparences (com s'ha vist en el símil de la línia), sinó de les coses eternes i perfectes, immutables i per això reals, les idees com a FORMES. Això és un procés de reminiscència perquè recordem quelcom que ja hem vist abans, però no amb els ulls del cos, sinó amb els ulls de l'intel·lecte. I hem vist les formes perquè en algun moment hem estat allà, en el món de les idees, abans de néixer, i després d'haver mort.  En altres paraules: l'ànima és immortal, viatja del cos materi...

FUENTE: Platón,  Gòrgies 523a-526b

FUENTE: Platón, Gorgias  493a-494a

FUENTE: Platón, Fedón   108d-111a

FUENTE: Platón, Fedón  107d-108c

FUENTE: Fedro  246a-249b

FUENTE: Platón, Parménides   130c-132a

Com podem conèixer la realitat? Per descriure la relació que hi ha entre el món de les idees i nosaltres, que estem en el món de les aparences, Plató explica el mite de la caverna   ( República  514a-520a).  Hi ha una versió del mite cavernari en Fedó   180d-111a , on compara la forma del Mediterrani amb una mena de caverna. El mite de la caverna és una síntesi de la filosofia platònica: teoria de la realitat, teoria del coneixement, teoria de l'home i teoria de l'acció. D'altra banda, Plató fa servir el símil de la línia per comparar els conceptes ontològics que fa servir amb els epistemològics, realitat i coneixement lligats en un mateix quadre, on els graus de perfecció de la realitat equivalen als graus de perfecció del coneixement. El text platònic es troba a República 509a-511e. Aquí tenim un   esquema del símil de la línia .