ELS PRIMERS CONCEPTES FREUDIANS (1895-1897)

A partir de 1895, en l’obra Estudis sobre la histèria, trobem una primera formulació de la teoria psicoanalítica, segons la qual l’estructura de la personalitat humana consta de tres elements:

• Conscient: aquella part de la ment en què es desenvolupa la nostra vigília (percepcions, records, processos intel·lectuals, etc.).
• Pre-conscient: part de a ment composta de records i aprenentatges que no són conscients, però que poden arribar a ser-ho amb facilitat. S’articula segons el principi de realitat).
• Inconscient: part no conscient de la ment. No pot ser conscient perquè ha estat amagada, reprimida. Són records i pulsions (desitjos, libido) que han estat amagats perquè molesten al conscient, però que pugnen per sortir i ser satisfets (perquè representen la necessitat humana del plaer, el principi del plaer). Aquesta necessitat de satisfer-los dóna a l’inconscient un caràcter dinàmic: cal controlar-lo contínuament.

El concepte de repressió és molt important. En aquest moment inicial, Freud encara no pot formular clarament què significa la repressió. És una mena de censura, una mena de guardià o vigilant que no permet passar a la consciència tot allò que es troba tancat a l’inconscient (perquè molesta al conscient des d’un punt de vista moral, sobre tot en allò referent a la moral sexual).

Durant el període de son (o sota hipnosi), aquest vigilant baixa la guàrdia i els desitjos reprimits poden aflorar a la consciència, però sota formes simbòliques o disfressades. Per això el tema de la interpretació dels somnis serà tan important en la pràctica psicoanalítica.

Malalties com la neurosi o la histèria són el resultat de la lluita entre aquests elements inconscients que volen sortir a fora i les defenses del conscient perquè no ho aconsegueixin. Solen ser elements de marcat caràcter sexual, incompatibles amb una moral social que l’individu ha assumit involuntàriament, fruit de l’educació rebuda. El resultat d’una repressió excessiva és aquest, la malaltia neuròtica.

En aquesta primera formulació, el mètode psicoanalític vol intentar que el pacient, mitjançant l’expressió de pensaments associats a aquells continguts amagats, descobreixi aquell material aparentment inarticulat que pertany a aquest àmbit de la ment que Freud anomena inconscient. Aquest material pot ser incompatible amb els pensaments conscients del pacient, fins i tot incompatible amb altres continguts inconscients, de manera que roman amagat, oblidat, fora de l’abast de la consciència. És fins i tot possible que en el moment de la recuperació del record molest, es manifesti en el pacient una lluita interna per mantenir-lo ocult. Però aquest bloqueig ha de trencar-se per poder revelar els conflictes del pacient. Aquest material, considera Freud a partir de la seva experiència en el tractament de dones histèriques, sol ser d’un marcat caràcter sexual.

Aquesta pulsió sexual és tan intensa que por arribar a alterar, des de l’inconscient, allò que pensem que ha estat una experiència real, un record nostre. Freud va prendre nota de les experiències relatades per les seves pacients, referides a episodis infantils de seduccions i incest, per cloure que es tractava més aviat de falsos records derivats dels impulsos sexuals infantils, residuals en la ment de la pacient. No eren de cap manera fruit de la memòria, sinó fantasies que s’han consolidat com a records que, a més, poden ser l’arrel de posteriors conflictes en la vida adulta.