BREU INTRODUCCIÓ A PARMÈNIDES

Parmènides, al contrari que Heràclit, no admet aquesta oposició dialèctica, entre contraris. La seva perspectiva és ben diferent: la idea de canvi és totalment contrària a la idea d'ésser, així que no hi ha conciliació possible.

Per què pensa d'aquesta manera?

El seu punt de partida és, com en els altres presocràtics, la connexió entre llenguatge i realitat (lògica-ontologia). Les paraules fan referència a la realitat, i no podem trencar aquesta relació (entesa de forma màgica, encara que no ho vulguin manifestar) (Guthrie).

Compte, doncs: el verb ser en grec també significa existir. Nosaltres distingim dos funcions del verb ser:

• Copulativa o predicativa: la fulla és verda
• Existencial: la fulla és (existeix)

Parmènides no fa distincions, però: quan es diu d'alguna cosa que no és, equival a dir que no existeix. Si la fulla no és verda, estem dient també que la fulla no és, que no existeix. Entendre així la relació entre llenguatge i realitat condueix a una situació força complicada.

Tota la tradició naturalista de Milet es basa en la idea que hi ha una essència única de la qual deriven els objectes que poblen el món, en la seva diversitat. Així, l'aigua de Tales serveix per explicar tot allò que no és aigua. Si apliquem la lògica radical de Parmènides, l'aigua serveix per explicar allò que no és!!

Però, afirma Parmènides, allò que és (existeix) no pot no ser (no existir). L'aigua no por derivar en allò que no és (aigua), perquè deixa de ser, deixa d'existir. No ser significa desaparèixer de l'existència, cosa que no és admissible, des del punt de vista d'aquesta lògica (Guthrie).

Només podem afirmar: allò és, i una sola cosa existeix.

Aquest és el punt de partida de la metafísica de Parmènides.

En conseqüència:

• No existeix el canvi, el moviment. Si admetem l'existència del canvi, ens condueix a negar la realitat. Així que, en comptes de negar la realitat (qui gosaria fer-ho?), Parmènides nega la possibilitat del canvi (ell sí que gosa fer-ho!!).
• El pas de ser a no-ser és un contrasentit, atès que el no-ser nega l'existència del que és (existeix). Aquí és on Parmènides fa servir la funció existencial del verb ser (realitat), en comptes de la funció copulativa (llenguatge).
• No existeix el no-res, perquè equivaldria a no-ser, no existir, i això no és possible. Per tant, Parmènides negarà el buit, l'espai buit. La realitat és una mena de continuïtat.
• L'ésser és immutable, no canvia, sempre és. És etern, immutable, material, un continu immòbil, no hi ha el buit (no ser). De fet, descriu l'ésser com una immensa bola massissa, dura, finita i limitada, on no hi ha forats. Però cal prendre aquesta descripció com un exemple gràfic, per fer-se entenedor. De fet, en l'època de Parmènides encara no els calia distingir entre allò material i allò immaterial (Guthrie).
• El món sensorial no és real, atès que és un món de canvi.

Ampliació sobre la realitat, segons Parmènides. 

Val a dir que hi ha interpretacions del pensament de Parmènides que tiren més vers la política que no pas la metafísica: Parmènides vol evitar una revolució a la seva ciutat, Elea, i reclama immobilisme al governants per evitar canvis en el poder, encara en mans de l'aristocràcia.

Quant al coneixement:

• L'experiència no es fiable, atès que ens mostra el canvi. El coneixement basat en l'experiència és erroni (és la via de l'opinió).
• L'única via del coneixement és la via de la veritat: només l'ésser es pot pensar i, per tant, anomenar. La connexió lògica-ontologia només es pot aconseguir aquí, en la ment, on l'ésser només té un sentit existencial (no és copulatiu ni predicatiu): l'ésser és.
• La ment mostra que la realitat és diferent del que mostren els sentits, que la realitat no és sensible, sinó intel·ligible.
• Cal evitar la confusió en què cauen els de Milet, o el propi Heràclit, que permeten l'entrada dels sentits en la relació amb la realitat.

Impacte de Parmènides en el pensament posterior:

La filosofia de Parmènides és de gran importància per entendre desenvolupaments posteriors: el pluralisme, Sòcrates, Plató, Aristòtil, tots ells recullen el problema del canvi sota la perspectiva de Parmènides, i l'han d'afrontar seguint diverses estratègies.

Segons Guthrie: 

Con Parménides se inicia la senda del pensamiento abstracto, es decir, la habilidad de hacer trabajar la mente sin referencia a los hechos externos, cosa para la que los griegos demostraron estar muy bien dotados, "tanto que, según algunos autores, su genio para el pensamiento abstracto y para omitir el mundo de los hechos externos mantuvo a la ciencia europea sobre una pista falsa durante mil años", para bien o para mal.