FILOSOFIA PARA LA BUENA VIDA

Il·lustració d'Amanda O. Il·lustració de Joana D. Ressenya de Júlia A. Aquest conte tracta d'un gegant que viatja per l'univers i observa la Terra des de més a prop. És curiós com en l'època de l'autor veien i valoraven la humanitat igual com ho fem actualment, plena de temptacions, desgràcies, guerres i injustícies. El que m'ensenya el conte és que si no observem bé les coses, i des de diferents punts de vista, no veiem realment com són ni podem observar l'essència de a cosa, com si no existís. M'han fet pensar molt les reflexions sobre l'ànima que fan els filòsofs de la Terra. En realitat cap d'ells sap exactament què porta a dins. Quan es tracta d'ànima o esperit és tot molt més complex i subjeciu. Cada un dels filòsofs ha donat resposta concreta i coherent a la pregunta, com per exemple el que diu que la seva ànima la controla Déu, però només un d'ells s'ha limitat a dir que pensava amb els sentits, i que obser...

Il·lustració d'Ona C.

Reseña de Miriam M. M. Estamos todavía muy lejos de que la gente comprenda las curiosas relaciones que existen entre un trozo de la naturaleza y otro, y que no obstante se explican y se hacen valer uno al otro. Vincent Van Gogh Este libro lleva por título Cartas a Théo , y ha sido escrito por Vincent Van Gogh. Parte de los treinta y siete años que duró su vida se refleja en estos escritos que son, como bien desvela el título, una recopilación de cartas cuyo destinatario era Théo, el hermano del autor. Esta obra ha sido considerada como una de las mejores obras testimoniales que se han escrito. En ella el autor emplea un lenguaje sencillo, melancólico y en parte poético para describir un período de diecisiete años. En este libro hay muchas verdades, tanto a nivel artístico, referidas a la pintura de Van Gogh, como relativas a la vida más íntima del autor. Al leer sus cartas, tienes la oportunidad de conocer las técnicas de su pintura, cómo empleaba los diversos colo...

RACIONALISME, EMPIRISME I FILOSOFIA CRÍTICA Experiència (empirisme): totes les idees tenen un origen empíric. L'empirisme epistemològic afirma que tot coneixement deriva de l'experiència (bàsicament sensorial). L'experiència també és garantia del coneixement: tot el que coneixem ha de poder ser verificat per la informació dels sentits (proves empíriques). Hi ha la convicció que tota idea (per racional que pugui semblar) ha de referir-se a alguna experiència sensorial per ser acceptada com a idea vàlida. Si no trobem el referent empíric d'una idea, aleshores podem dubtar de la seva veritat. La confiança en l'experiència també esdevé metafísica: no hi ha cap altra realitat que no sigui l'empírica, accessible pels sentits. Això és compatible amb el materialisme (Aristòtil), el mecanicisme (Hobbes), i l'idealisme (Berkeley). El problema d'aquesta postura és el concepte de substància , que per definició es tro...

Què podem conèixer? Caldria recordar que hi ha diversos enfocaments sobre la possibilitat del coneixement: Nihilisme: no podem conèixer res, ni tan sols l'ésser (que és). Per exemple, Gòrgies, que en les seves obres ( Sobre la natura o Sobre el no ser ) formula la seva famosa sentència: res no es; res no es pot conèixer; res no es pot comunicar. Més informació sobre Gòrgies, en aquest enllaç: http://phylosophyforlife.blogspot.com.es/2015/10/gorgies-una-introduccio.html . Res no és: es tracta de la mateixa afirmació d'Heràclit, és a dir, que tot és sotmès a canvi i tot deixa de ser immediatament. Res no es pot conèixer: llenguatge i realitat són àmbit diferents que els homes no poden lligar; el pensament fa servir conceptes, però no pot anar més enllà dels conceptes, del llenguatge. Res no podem dir amb significació que tothom pugui compartir; el llenguatge només transmet paraules, que són els sons, però el significat des quals és pri...

La mort d’Aristòtil arribà en un moment crític per al món grec: l’any 323 havia mort Alexandre, després d’haver conquerit bona part dels territoris bàrbars a l’est i al sud de Grècia. Les circumstàncies d’aquest fet no es coneixen amb precisió, i els cronistes parlen tant de malaltia com d’enverinament. Ni tan sols els contemporanis ho sabien amb certesa, perquè les noticies arribaven a poc a poc, i pel camí quedaven emmetzinades per rumors incontrolables. Dos anys enrere, una conspiració interna havia estat a punt d’acabar amb Alexandre, en la qual estigué implicat Cal·lístenes, nebot i deixeble d’Aristòtil, de manera que la sospita d’enverinament era absolutament versemblant per als habitants d’Atenes. I ara els rumors apuntaven novament a Aristòtil: deien que Alexandre havia estat víctima d’una conspiració encapçalada pel regent, Antípatros, que podria haver ordenat l’enverinament i reclamat l’ajuda d’Aristòtil, bon coneixedor de la botànica, perquè li proporcionés el verí. [1] ...

EL CONCEPTE DE DÉU Davant d'aquesta cal separar el seu sentit filosòfic del fet irracional de creure en allò de què no tenim constància. La pregunta, davant l'afirmació del creient, està orientada a la necessitat de trobar un sentit racional que permeti tenir certesa i superar així la part irracional de la creença. Cal constatar, a més, que hi ha força dificultats per trobar una demostració de l'existència de Déu, però també per demostrar el contrari. La idea de Déu és un concepte, quelcom pensable, que no és autocontradictori (no conté contradiccions internes evidents). Això no vol dir que no sigui una idea problemàtica, sobre tot quan passem de la idea a l'existència de la idea.  XENÒFANES La primera formulació del concepte racional de Déu prové de Xenòfanes , un filòsof grec del segle VI a. C. Si considerem els fragments dels seus escrits (en aquest  enllaç ), veurem que segueix uns passos que ja coneixem (problematitzar, conceptualitzar, etc.): Con...