SÒCRATES, UNA INTRODUCCIÓ

Bust de Sòcrates, conservat al Louvre (París)

Sòcrates va viure entre el 470 i el 399a. C., a Atenes, ciutat de la que gairebé no va sortir, llevat per participar en una batalla contra els espartans (Delion, 424). Va viure, doncs, els moments més intensos de la historia grega, l'època de Pericles i la fi de la democràcia.

Fonts d'informació sobre Sòcrates

Sòcrates no va deixar res escrit, de fet es sospita que no en sabia, d'escriure. Així que tot el que coneixem de la seva figura intel·lectual depèn d'altres fonts:

• Els diàlegs de Plató, principalment els primers, els anomenats socràtics: Apologia, Lisis, Laques, Càrmides, Protàgoras i Gòrgies, però sempre amb precaució de no prendre al Sòcrates platònic pel real.
• Xenofont, un dels primers deixebles de Sòcrates: Records de Sòcrates i Defensa de Sòcrates; són parcials.
• Testimonis dels deixebles menors de Sòcrates, també parcials.
• Aristòfanes i la comedia àtica. Comèdies com Els núvols varen ajudar a alterar la figura de Sòcrates des de molt abans del seu judici, presentant-lo com a sofista.

Punt de partida

• Formació en filosofia natural, coneix les teories naturalistes dels jonis, però les mira amb escepticisme: les aparences no donen un coneixement definitiu. Només confia en el nous d'Anaxàgores (la ment ordenadora).
• Desinterès per la natura, la problemàtica socràtica és l'home i els assumptes de la ciutat. Igual que els sofistes, pensa que la filosofia natural no arriba enlloc, i manifesta el seu escepticisme.
• Domina la paraula, sobre tot en l'art de la discussió (dialèctica), tot i que també pot fer discursos.
• Exerceix de mestre al carrer, és a dir, arrossega un munt de gent que l'escolta i amb qui discuteix, i pretén poder ensenyar la virtut (areté), l'habilitat necessària per ser un bon ciutadà i una bona persona. Resulta un personatge molt seductor per als joves, com Plató.

Fins aquí podem pensar que Sòcrates i els sofistes coincideixen en molts aspectes. De fet, el drama socràtic va ser conseqüència del fet que el van confondre amb els sofistes.

Sòcrates semblava un sofista, però no ho era. Veiem ara quins són els trets diferenciadors més significatius:

• Sòcrates no cobrava per ensenyar; de fet, ell parlava amb tothom que se li acostés.
• Per a Sòcrates, l'areté no es pot ensenyar, com pretenen el sofistes. L'areté no és el domini de la paraula per convèncer els ciutadans, sinó una mena de saber intern que hem de descobrir en nosaltres mateixos, mitjançant el diàleg, el mètode socràtic. Amb Sòcrates, l'areté es converteix en quelcom plenament moral, en un saber moral que ha d'impregnar l'activitat política.
• L'areté no es pot ensenyar, però es pot conèixer si seguim el mètode adequat. De fet, la virtut és una mena de saber essencial: qui sap, actua bé. Això és l'intel·lectualisme moral. Conèixer el bé implica actuar bé, actuar malament significa ignorància. Com l'areté del sabater, l'areté humana també és una habilitat, un saber, però no es pot aprendre com s'aprèn a fer sabates, perquè en la ciutat, els convencionalismes sobre el bé i el mal es confonen (i els sofistes hi tenen una part de culpa, per fer servir el llenguatge com si fos un joc). Per definir el bé i el mal cal mirar no a la ciutat (que és el que fan els sofistes, que busquen definicions relatives a cada cultura), sinó cap a dintre d'un mateix, on hi ha la veritat amagada. Més informació en aquest enllaç: http://phylosophyforlife.blogspot.com.es/2015/04/intelectualismo-socratico.html.
• Per descobrir el significat del bé cal seguir el mètode adequat. És un mètode instrumental, no diu què és el bé, sinó de quina manera el podem descobrir nosaltres mateixos.
• El bé i el mal no són convencionalismes relatius a una cultura concreta, com pretenen els sofistes. La veritat no és convencional, sinó racional i objectiva, universal i necessària, i es troba a dintre de l'ànima humana, de forma innata, només cal que ho descobrim.
• Aquest és l'objectiu del mètode socràtic: desfer els convencionalismes per despullar els conceptes de la seva càrrega cultural, i treure'n l'essència. És un mètode per ajudar a néixer en l'altre aquestes idees que són a dintre, amagades. Per això compara el seu mètode amb la maièutica, l'art de les parteres. Text al Teetet de Plató on Sócrates explica què és la maièutica: http://phylosophyforlife.blogspot.com.es/2015/10/socrates-y-la-mayeutica.html.
• La base del mètode és el diàleg, orientat a desfer els lligams que tenen unes idees amb altres, despullar-les i trobar-ne l'essència. El punt de partida és el reconeixement de la pròpia ignorància (ironia socràtica), a partir del qual s'avança sobrepassant els obstacles que Sòcrates va introduint en la conversa. Sòcrates qüestiona totes les conviccions dels seus interlocutors, de forma sovint molesta (ell es compara amb un tàvec, una mosca que mossega). Per aquest camí, l'interlocutor aprèn sense que Sòcrates li ensenyi res, llevat de fer-lo pensar fins a arribar a una definició del concepte que s'acosti a una veritat universal (acceptable per a tothom) i necessària (que resisteix tota critica). Una lectura del diàleg Laques de Plató ens permetrà veure en detall com funciona el mètode socràtic. En aquest enllaç hi ha un resum: http://phylosophyforlife.blogspot.com.es/2015/07/el-metodo-socratico.html. I aquí un quadre del mètode segons Alain de Botton: http://phylosophyforlife.blogspot.com.es/2015/06/el-metode-socratic.html.
• Tot això es pot veure al llarg dels diàlegs socràtics de Plató, que volen mostrar el mètode del seu mestre. Un fragment del Gòrgies ens presenta una discussió entre Sòcrates i Cal·licles al voltant de la definició de justícia: http://phylosophyforlife.blogspot.com.es/2012/09/textos-socrates-y-calicles-discuten.html.
• La mort de Sòcrates, obligat per sentència a beure un verí, és un dels episodis tràgics de la història de la filosofia. Sòcrates va ser condemnat perquè deixava els joves sense convencions morals, perquè els ajudava a qüestionar les idees que tothom accepta sense examinar-les, és a dir, els prejudicis. Textos de l'Apologia de Plató relatius al judici contra Sòcrates: http://phylosophyforlife.blogspot.com.es/2012/07/textos-seleccion-de-la-apologia.html.